Ma biche et mon lapin

Quina delícia quan podem riure’ns de nosaltres mateixos o de situacions viscudes de prop! I fer-ho amb una proposta que té la capacitat de metaforitzar-ho amb intel·ligència i sentit de l’humor no té preu. Els bretons Collectif aïe aïe aïe exprimeixen a ‘Ma biche et mon lapin’ l’entesa i desentesa dels sexes amb un joc sense més paraules que el títol de l’espectacle. L’expressivitat dels actors i l’acció dels objectes manipulats relaten fascinadorament un vodevil amorós que es desenvolupa al damunt d’una taula i desborda comicitat. Els personatges no són gens convencionals en un muntatge, però ben bé els trobaríeu a casa de l’àvia. Escultures de porcellana (la cérvola i el conill), tapets de ganxet i tot de parelles que semblen fetes les unes per les altres: la llesca i el paté, la gerra i el licor... Però el dia a dia, l’aparició de tercers, les circumstàncies... poden capgirar l’atracció inicial. Al llarg de 30 minuts, el reduït públic (condició sine qua non per garantir la proximitat a l’escenari i no perdre’s detall) descobreix el destí de cadascun dels objectes oblidant completament el seu aspecte real. Original i passional teatre d’objectes, amb un magnífic guió i ús de la música que garanteix rialles sanes!

Són provocadors. Sembla que hagin d'explicar una història bucòlica, de cérvols i conills que corren pels prats i, en realitat, són capaços de mostrar la part més divertida i irreverent dels seus personatges. Són unes titelles ben particulars, extretes del buidatge d'un pis d'una tieta molt gran. Els manipuladors ho corrompen tot, sense trencar res, construint i reconstruint una petita història amb aire cronològic que imagina com nois coneixen a noies, o viceversa. Poden ballar la música electrònica més arrauxada i poden patinar pel gel mentre es pon el sol, agafats de la mà. Una peça que connecta directament amb el públic més jove. Que l'obliga a posicionar-se en un espai ben íntim, i que el converteixen en una àgora de relacions de parella (amb un sexe implícit), ben divertit. és una petita joia que no s'acontenta en ser el joier i li agrada imaginar-se narracions que s'encavalquen d'uns personatges amb uns altres. Tot és joc, en definitiva i moltes ganes de compartir un focus que s'apaga per acomiadar-se. Sobta que pugui conciliar tant bé l'humoer més negre i cínic amb l'estampa tendra. Quan neva, (caiguda de cobretaules de diferents mides per sobre de les cases de fusta per a guardar copes o tabac) sembla que tot ho amari.