Si pensem en els relats curts de Historias para no dormir o
La dimensió desconeguda, de seguida ens adonem que malgrat estar plantejats per
al format televisiu, respiren una atractiva teatralitat que Llàtzer Garcia ha
fet servir per escriure i dirigir la seva darrera proposta a la cartellera:
L’última nit del món.

No és el primer cop que des de la nostra autoria
contemporània se’ns presenta un format similar, petits contes que passen d’allò
quotidià a allò inversemblant, de la comèdia a l’angoixa amb una naturalitat
que t’hi capbussa sense adonar-te’n. I funciona.

Aquí a més a més ens trobem un homenatge a La dimensió
desconeguda explícit i convenientment contextualitzat que el fa encara més
atractiu als nostàlgics de tota una generació.

Les tres històries independents no només giren al voltant de
la por, del dolor, de la soledat o del dubte. De fet és impossible establir un
número concret de temes perquè n’hi ha tants com cadascú hi vulgui veure.
Perquè ens hi veiem. Veiem la nostra realitat, els nostres malsons i les
nostres frustracions en aquell esbós de ficció que Llàtzer Garcia deixa obert a
la imaginació.

I no hi ha millor èxit per un dramaturg que el d’incomodar a
l’espectador, posar-lo a prova davant el que passa a l’escenari sense trampes
ni òbvies gratuïtats, sinó jugant amb la nostra capacitat d’imaginar el terror
que no se’ns mostra. I en això hi juguen per descomptat un paper imprescindible
els cinc intèrprets on destaca la feina de Vanessa Segura, qui amb L’última nit
del món ha tingut l’oportunitat de mostrar-nos la seva vessant més dramàtica, i
de quina manera.