Sempre és estimulant quan un autor busca endinsar-se en nous gèneres. I això és el que Llàtzer Garcia ha fet en la seva última col·laboració amb la Sala Flyhard: L’última nit del món, que es va reestrenar a l’inici d’aquesta temporada i que ara arriba al Teatre de Cal Bolet de Vilafranca.

“Abandoneu tot rastre de realitat” és una bona frase per començar una nit de ciència-ficció estimulant com poques. I és que posats a endinsar-se a un gènere poc vist als escenaris, Garcia no parteix d’un referent qualsevol: ha adaptat tres relats breus de tres dels millors escriptors del gènere (Matheson, Beaumont i Bradbury) que mai van arribar a ser filmats per a la mítica sèrie Twilight Zone (La dimensió desconeguda en la seva versió catalana vista a TV3 que els qui tenim una edat recordem amb nostàlgia). El que tenien en comú aquelles històries, i el que ha volgut traslladar a escena Llàtzer Garcia, és la inquietud que provoca allò inexplicable, allò desconegut, però alhora quotidià. Aquesta ficció sense extraterrestres ni efectes especials, però que sap furgar com cap altre gènere en les nostres pors més elementals, més humanes. En el fons Llàtzer Garcia ha canviat de gènere però les pors no estan tan allunyades de les que apareixen, per exemple, en La pols, molt incòmoda per l’estrany comportament dels seus personatges.

Dels malsons passant pel dolor d’una desaparició fins a la mateixa fi de la humanitat, amb L’última nit del món ens endinsem sense escapatòria a una dimensió desconeguda pel que fa al que no se’ns mostra, el que no se’ns explica. Al mateix temps, però, és molt fàcil identificar-se amb els temors dels protagonistes, i això augmenta la inquietud. Patim per ells, i alhora sentim que el que els passa ens podria estar passant a nosaltres, i com que no (…)-nos res mastegat, fa treballar la nostra imaginació, el més poderós dels efectes especials.

Cal fer un especial èmfasi en les grans actuacions de tots els protagonistes, fantàstics i claus perquè la proposta flueixi i atrapi a l’espectador. El resultat és una petita obra d’art. L’última nit del món és una obra de teatre que en realitat són tres, com si fossin tres capítols televisius. Hi trobem tot el que tenia d’estimulant la sèrie original homenatjada, sumant-hi el clímax i la sensació de ser-hi que només el teatre pot aconseguir.