Lucrècia

Ha estat un miratge que ha necessitat quasi dos segles i mig per arribar a Barcelona. Joan Ramis va ser un intel·lectual afortunat que, des de la Menorca governada pels britànics, va poder seguir conreant la cultura amb la seva pròpia llengua: la burgesia de la illa s'enriquia amb la portència del port de Maó i duia els fills a estudiar a Europa. És així com Ramis aprén dels alexandrins de la commédie française i, probablement, coneix el conte inspirat en la història romana, que marca la fi de la dinastia dels tarquins. Al Principat, la imposició borbònica impedia i mirava de laminar el català. Va ser una casualitat que es redescobrissin aquests papers i que ara es reivindiqui aquest autor com la referència de la literatura catalana de finals del XVIII. Per la seva vàlua i pel silenci forçòs imposat al Principat. Ara dèiem, l'obra ha passat per La Seca. La producció necessita de la proximitat física per trencar la distància temporal. També per fer més física una tradició forània. Els actors, sí, reciten el vers evitant la cantarella característica de la commédie i donant el màxim de pes a les tribulacions dels personatges. Són gestois vàlids que són d'agrair. Però cal advertir que les reflexions són sovint massa reiteratives. La peripècia s'allarga probablement per mirar de donar més èpica i per la tirania del vers, que obliga a donar tombs i insistir en les rimes i la mètrica imposada.El public, instal·lat a dues bandes rep les mirades per moments, alegres, embogides, insolents o clamant pietat. Aquest petit privilegi que ha permès trobar un túnel del temps resulta vàlid en quant es comprova la debilitat de Lucrècia però també la seva valenta determinació. I l'estratègia enrevassada de Tarquino  (que, orgullós, no concep un "no" per resposta a les seves demandes) o d'un Brutus pacient, esperant el moment per acabar amb una corona tirana. Una peça necessària, que sap treure la pols en fer una traslació a la Menorca de l'època, com si es representés en un menjador però que el pes de la rima i unes interpretacions que els hi falta algun  porció de sal per moments, permeten imaginar encara millors aproximacions. Però, cal celebrar, per sobre de tot, la valentia i la determinació per escoltar Joan Ramis en aquets altre segle XXI convuls a Catalunya. Si probablement, la tria del tema no va ser gratuïta per Ramis, tampoc ho és presentar un text que parla de la tirana del poder, aquests dies de diàlegs polítics impossibles amb l'Estat espanyol. 

És un fet excepcional i digne de celebració que La Seca hagi acollit la millor tragèdia neoclàssica catalana, la Lucrècia de Joan Ramis i Ramis (1769), que segurament no s’havia muntat des del Segle de les Llums que, com sabem, en català només va lluir a Menorca, lluny de la tenebra borbònica. Recuperar aquesta peça hauria estat obligació primeríssima del teatre públic, juntament amb les altres dues de Ramis: Arminda (1775) i Rosaura (1783), una trilogia que hauria d'estar en repertori al Teatre Nacional de Catalunya. Contràriament ha estat objecte d'un modest muntatge que va nèixer com a tesina de llicenciatura en Dramatúrgia i Direcció del menorquí Sergi Marí, graduat a l'Institut del Teatre amb aquesta escenificació que ja ha recorregut les illes balears amb un èxit sorprenent entre adults i adolescents. Ara desembarca a Barcelona i aprofita per celebrar els 90 anys del seu descobridor, editor i estudiós, el professor Jordi Carbonell; una ocasió única d'homenatjar aquest savi lluitador i políticament compromès que va pagar amb l'exili els seus desafiaments a la barbàrie franquista. Els mèrits d'aquesta escenificació són molt variats: Marí aconsegueix fer fluïda i viva la peça neoclàsscia escrita en alexandrins apariats que són pronunciats amb extraordinària naturalitat per l'equip d'intèrprets menorquins encapçalats per una fresca, guspirejant i poderosa Queralt Albinyana com a la virtuosa Lucrècia, i un rotund Josep Mercadal com al violent i tirànic Tarquino. Le peça exalta la raó i el missatge cívic, moral, edificant, però està carregada de passió que els actors fan esclatar gràcies a una vívida proximitat amb l'espectador situat a dues bandes, i acaba essent una exaltació de la llibertat contra les inèrcies de l'antic règim i contra tota mena d'autoritarisme, per tant, plenament vigent en el context polític espanyol, el més proper als principis fundadors de la dictadura que la suposada democràcia pretenia haver superat. Seguint la disciplina de les tres unitats, l'equip desgrana la coneguda història de l'heroïna romana en un espai central delimitat per quatre cadires d'època sobre una catifa, amb piles de llibres i un sobri vestuari neoclàssic. Tot és a flor de pell: l'horror, l'envit i la brotada alexandrina. Un repte superat amb escreix per un equip molt jove i algun veterà tan sòlid com Blai Llopis. Per no perdre-s'ho!