Ha estat un miratge que ha necessitat quasi dos segles i mig per arribar a Barcelona. Joan Ramis va ser un intel·lectual afortunat que, des de la Menorca governada pels britànics, va poder seguir conreant la cultura amb la seva pròpia llengua: la burgesia de la illa s’enriquia amb la portència del port de Maó i duia els fills a estudiar a Europa. És així com Ramis aprén dels alexandrins de la commédie française i, probablement, coneix el conte inspirat en la història romana, que marca la fi de la dinastia dels tarquins. Al Principat, la imposició borbònica impedia i mirava de laminar el català. Va ser una casualitat que es redescobrissin aquests papers i que ara es reivindiqui aquest autor com la referència de la literatura catalana de finals del XVIII. Per la seva vàlua i pel silenci forçòs imposat al Principat. 

Ara dèiem, l’obra ha passat per La Seca. La producció necessita de la proximitat física per trencar la distància temporal. També per fer més física una tradició forània. Els actors, sí, reciten el vers evitant la cantarella característica de la commédie i donant el màxim de pes a les tribulacions dels personatges. Són gestois vàlids que són d’agrair. Però cal advertir que les reflexions són sovint massa reiteratives. La peripècia s’allarga probablement per mirar de donar més èpica i per la tirania del vers, que obliga a donar tombs i insistir en les rimes i la mètrica imposada.

El public, instal·lat a dues bandes rep les mirades per moments, alegres, embogides, insolents o clamant pietat. Aquest petit privilegi que ha permès trobar un túnel del temps resulta vàlid en quant es comprova la debilitat de Lucrècia però també la seva valenta determinació. I l’estratègia enrevassada de Tarquino  (que, orgullós, no concep un “no” per resposta a les seves demandes) o d’un Brutus pacient, esperant el moment per acabar amb una corona tirana. Una peça necessària, que sap treure la pols en fer una traslació a la Menorca de l’època, com si es representés en un menjador però que el pes de la rima i unes interpretacions que els hi falta algun  porció de sal per moments, permeten imaginar encara millors aproximacions. Però, cal celebrar, per sobre de tot, la valentia i la determinació per escoltar Joan Ramis en aquets altre segle XXI convuls a Catalunya. Si probablement, la tria del tema no va ser gratuïta per Ramis, tampoc ho és presentar un text que parla de la tirana del poder, aquests dies de diàlegs polítics impossibles amb l’Estat espanyol.