És un fet excepcional i digne de celebració que La
Seca hagi acollit la millor tragèdia neoclàssica catalana, la Lucrècia
de Joan Ramis i Ramis (1769), que segurament no s’havia muntat des del Segle de les
Llums que, com sabem, en català només va lluir a Menorca, lluny de la tenebra borbònica. Recuperar aquesta peça hauria estat obligació primeríssima del teatre públic, juntament amb les altres dues de Ramis: Arminda (1775) i Rosaura (1783), una trilogia que hauria d’estar en repertori al Teatre Nacional de Catalunya. Contràriament ha estat objecte d’un modest muntatge que va nèixer com a tesina de llicenciatura en Dramatúrgia i Direcció del menorquí Sergi Marí, graduat a l’Institut del Teatre amb aquesta escenificació que ja ha recorregut les illes balears amb un èxit sorprenent entre adults i adolescents. Ara desembarca a Barcelona i aprofita per celebrar els 90 anys del seu descobridor, editor i estudiós, el professor Jordi Carbonell; una ocasió única d’homenatjar aquest savi lluitador i políticament compromès que va pagar amb l’exili els seus desafiaments a la barbàrie franquista. Els mèrits d’aquesta escenificació són molt variats: Marí aconsegueix fer fluïda i viva la peça neoclàsscia escrita en alexandrins apariats que són pronunciats amb extraordinària naturalitat per l’equip d’intèrprets menorquins encapçalats per una fresca, guspirejant i poderosa Queralt Albinyana com a la virtuosa Lucrècia, i un rotund Josep Mercadal com al violent i tirànic Tarquino. Le peça exalta la raó i el missatge cívic, moral, edificant, però està carregada de passió que els actors fan esclatar gràcies a una vívida proximitat amb l’espectador situat a dues bandes, i acaba essent una exaltació de la llibertat contra les inèrcies de l’antic règim i contra tota mena d’autoritarisme, per tant, plenament vigent en el context polític espanyol, el més proper als principis fundadors de la dictadura que la suposada democràcia pretenia haver superat. Seguint la disciplina de les tres unitats, l’equip desgrana la coneguda història de l’heroïna romana en un espai central delimitat per quatre cadires d’època sobre una catifa, amb piles de llibres i un sobri vestuari neoclàssic. Tot és a flor de pell: l’horror, l’envit i la brotada alexandrina. Un repte superat amb escreix per un equip molt jove i algun veterà tan sòlid com Blai Llopis. Per no perdre-s’ho!