És la segoana vegada que Sergi Buka actua dins de la programació del TNC. L’altra vegada va ser amb Umbra, el 2008. Ara, ha volgut cosir millor una dramatúrgia perquè la peça sigui alguna cosa més que una projecció amb llanterna màgica i algun dels seus trucs preferits (el foc i l’escapisme és un referent constant en aquest il·lusionista d’escenari). Certament, hi ha la voluntat de fer més complexe l’artilugi però no troben un camí prou desbrossat. El món de la fantasmagoria, de la por que van generar les primeres imatges projectades amb vidres pintats deuria ser terible. Sobretot, si pensem que uns 200 anys despres la gent es va espantar en veure la gravació del tren que s’apropava al públic dels germans Lumière. Buka i companyia buscaven genera un univers, més que una trama. És un bon punt de partida. Volien evitar al màxim la sessió de projecció d’un aparell que és hipntòtic per la seva simplicitat i notables efectes. De fet, el que millor respira en tota l’obra és (altra vegada, com a Umbra) el joc d’ombres que el mag fa amb les seves mans davant d’un focus nu. Sovint, el més senzill és el més màgic.

El conte oníric de Victòria Szpunberg, que es perd i es retroba com un riu capriciós, podria ajudar a tenyir una història amb gotes de por, de misteri, però no hi ajuda la posada en escena molt freda. I és una llàstima perquè hi ha elements molt interessants (des del luxe de comptar amb el pianista Jordi Sabatés,per exemple). L’espectacle cau, al final, en l’obsessió de voler ensenyar el joc d ele splaques. Però desmembrat de quasi tota història (algunes peces es poden relacionar entre elles però d’una manera molt tènue). i causa la sebsació d’esgotament títpic dels àlbums de vacances d’estiu (o de casament!) dels amics. Amb ganes que s’arribi a l’última plana. I no és just tenint en compte que el material és de col·leccionista., Fa una pila d’anys un desconegut a Barcelona Jan Lauwers va construir un espectacle a partir de les peces d’arqueologia que havia heretat del seu pare: Isabella’s room (Teatre Lliure 2005). Am,b uns elements molts menys atractius, evocava (amb dansa, música i una història també misteriosa) tot un univers fosc. La granmm dificultat dels mags és com aconseguir lligar un ambient a partir dels seus números de màgia, voler que la il·lusió superi la quota de sorpresa i incredibiitat. El gran mentalista Blake no ha trobat encara la solució, tampoc. En canvi, un jove i desinhibit Mago Pop (La gran ilusión) amb una frescor inusual s’inventa una història molt ben jugada. En una altre to, molt més elegant, es mou Hausson amb espectacles que busquen una proximitat i una correcció molt centreuropea (Carnaval de màgia, Brain…)