Pels amants de l’òpera i de Mozart en particular, aquest Lucio Silla és un must. Primer de tot, cal reconèixer que el títol té un interès més aviat relatiu, per no dir escàs. Si obviem la curiositat que pot despertar el fet que Mozart va compondre la partitura quan només tenia setze anys, la història és avorrida avorridota. Però si recomanem anar a veure Lucio Silla no és per la trama (amb les òperes ho és alguna vegada?) sinó per la posada en escena de Claus Guth. El director situa la Roma de Silla en una mena de futur post-industrial i decadent que li va com anell al dit, i genera unes imatges poderoses i d’una gran plasticitat. Ens traurem el barret amb la feina d’il·luminació de Manfred Voss però sobretot amb l’espai escènic de Christian Schmidt, un giratori ple de blocs de formigó i enrajolats llardosos. Fantàstiques les pensades de Guth, que en un moment concret fins i tot es permet fer una picada d’ullet a James Bond. I encertadíssim, sobretot, el fet de capgirar i relativitzar l’argument, que no s’aguanta per enlloc. En una de les primeres escenes on apareix Silla, Guth el retrata com una mena de massoquista. I al final, ben bé a l’últim segon de representació, es permet introduir una sorpresa que sembla negar i invalidar tot l’argument, i que el fa molt més versemblant. Bravo!