Si es dóna un cop d’ull als currículums de la majoria dels integrants de la nova companyia José y sus Hermanas, les dates de naixement de tots ells fan feredat: 1992, 1993, 1994… Tots van arribar en aquest món quan ja semblava que no hi havia rastre del que havia estat el franquisme i la Dictadura durant quaranta anys fins al 1975. No és estrany, doncs, que els esdeveniments més recents els hagin transportat amb perplexitat i com un tornado al passat i que el grafit que apareix ara en segons quines parets del carrer amb la imatge del dictador dient «Soy Franco. He vuelto» presagiïn un mal averany. És per això, segurament, que la companyia grata en el passat no viscut per ells per intentar entendre el present que viuen.

I ho fan, esclar, amb els recursos artístics que han perfilat a l’Institut del Teatre o altres escoles i que van des del trencament de la quarta paret, al text, la cançó, el moviment, la coreografia, la sàtira, l’humor, el desvergonyiment amb una certa influència de muntatges —micro, músics, llums de sala, interconnectivat…— que encara anomenem «contemporanis» quan, en realitat, porten recorrent escenaris gairebé els mateixos anys que tenen tots ells.

Més que una esclatant trencament, doncs, el que hi ha en aquest espectacle de títol provocador, «Los bancos regalan sandwicheras y chorizos», és l’aposta per un treball de camp en profunditat sobre què va ser el feixisme i què és encara en molts indrets. Com a exemple, la rastellera de llargs o curts períodes en què aquesta pesta generada per la humanitat ha irromput en diversos indrets de tot el món en diferents èpoques.

Malgrat que l’espectacle, pel seu títol, sembla que hagi de clavar l’agulló en les maniobres estafadores dels bancs que han arruïnat les classes més modestes, el que fa és disseccionar aquella societat que va viure entre la conformitat del franquisme imposat manu militari i el desig de deslliurar-se’n. És en aquest aspecte quan la ironia de la dramatúrgia pot desconcertar segons quins espectadors si malinterpreten el panegíric que fan del franquisme quan es vanta de les veces i les farinetes que el règim va oferir als que van quedar dempeus després de la guerra civil.

Algú trobarà a faltar que, vivint el que està vivint en aquest moment el país, les referències més recents s’aturin al moviment del 15-M i no hagin aprofitat l’avinentesa per incloure en l’espectacle fets recents i impactants com els produïts arran del 17-A (atemptats jihadistes) o l’1-O (violència d’estat), tenint en compte que la trama del muntatge fa salts de la dictadura a la democràcia i viceversa.

El que no hi ha cap dubte és que la companyia aconsegueix reunir en una hora i quart tot un contingut que beu de les fonts històriques i que té la trapelleria d’enganyar els espectadors, sobretot en el seu tram inicial quan relaciona l’arquitectura de dos edificis com l’Institut del Teatre o l’Hospital Quirón Dexeus (del mateix arquitecte) o el Valle de los Caídos amb les fosses comunes que els de José y sus Hermanas diuen que han descobert justament sota la Plaça Margarida Xirgu del Poble Sec i també sota el carrer de les Flors del Tantarantana.

I tot servit amb un circ multimèdia que passa de les rialles esbojarrades, el passeig amb bicicleta i els patinets a la tendresa d’una cançó popular de les Illes —la companyia té integrants de tots els origens— que tanca l’espectacle. Un debut aplaudit que, amb l’experiència i la saviesa del temps, sabrà reajustar allò que en alguns moments delata la seva primera aposta. (…)