Una cosa és estudiar
la història “objectivament” a través del llibres, el llegat audiovisual, els
monuments, etc. i una altra, ben diferent, és la interpretació dels fets feta des
del present, amb una mirada posicionada que no escatima arguments per denunciar
el que convingui.

Els joves de la
companyia José y sus hermanas han fet una cara a cara amb el franquisme i, després
d’analitzar les conseqüències del règim, han arribat a la conclusió que calia
pujar a l’escenari “el rastre” de la dictadura, de la transició i de la
cicatriu silenciada que encara es manté oberta.

“Però com podem no
estar tots una mica bojos després de 40 anys en blanc i negre?”, es pregunten.
I a través del teatre de text, la performance,
la música, la poesia, el joc… llencen amb contundència una rere l’altra les
raons que els fan sentir i veure Espanya com ho fan.

Un espectacle fet a mida, sorgit
de la necessitat d’expressar-se, de la impotència d’una generació (una altra)
que voldria canviar les coses, però no se’n surt. “O fem el canvi o ens el fan”.
Doncs això.