Los bancos regalan… hauria de tornar als escenaris molt aviat per diferents motius. El
primer d’aquests és que es tracta d’una espectacle que ens parla des de la més
immediata actualitat, ho fa amb un sà esperit crític, amb claredat, valentia i
frescor juvenil. Després hem de considerar que, sota el llarg títol, hi ha la
voluntat de posar en crisi el relat històric de la Transició espanyola, un
propòsit no tan sols interessant sinó necessari. A més, això es fa des d’una
dramatúrgia creada sobre l’escenari en col·laboració -el renovat prestigi que
les empreses “col·laboratives” han adquirit en els darrers anys és un element
gens menyspreable- i “estirant” de textos d’autors i enfocaments molt dispars.
Silvia Ferrando organitza i dirigeix un material molt heterogeni, sortit de l’espontaneïtat,
i ens serveix un espectacle tan divertit com interessant. Els joves intèrprets
es presenten com el què són: nois i noies graduats recentment a l’Institut del
Teatre; com “el què són” han patit els rigors de romandre moltes hores de la
seva joventut dins un edifici que els sembla bastit amb criteris erronis.
S’inicia l’espectacle amb una crítica oberta i “fonamentada” a l’edifici que
els acollí en el seu aprenentatge i on va néixer aquest espectacle. Es tracta
d’un divertit preludi, gens banal, per parlar de com determinats relats i/o
símbols poden encotillar les nostres maneres de fer i actuar; es tracta, també,
d’una manera d’explicar com un vestit fet a mida per a un determinat moment
esdevé una nosa ridícula anys més tard. L’anècdota parteix d’una hipotètica
però versemblant fosa comuna de la Guerra en la que no se sap ni la quantitat
ni la identitat dels sepultats. Se’ns plantegen tres hipòtesis, dues d’elles
tan inversemblants que provoquen la hilaritat immediata. El riure ens agermana
i distén per entrar a fons en el drama col·lectiu de la Postguerra i la Transició.
Estem parlant d’un espectacle polític que ens alerta sobre el nostre present
llastrat per un relat del passat, com a mínim, discutible. És clar que no es
pot demanar rigor històric o sociològic a un espectacle com aquest, hi ha
algunes “trampetes” i potser algun enllaç forçat o maldestre. Però els
intèrprets mostren una notable presència escènica i moltes habilitats en els
diferents camps de la interpretació en viu. Es tracta, doncs, d’un molt bon
inici per a la jove companyia que ja ha penjat el cartell de “exhaurides totes
les localitats”.