Quan una obra repeteix al Lliure vol dir que val la pena.
L’onada n’és una i d’aquelles que podem definir com a necessàries per la
problemàtica que toca. Narra l’experiment que va fer el professor Ron Jones a
finals dels anys 60 (amb problemes com la guerra al Vietnam, el racisme, el
classisme…) en un institut de California per demostrar que qualsevol societat
pot permetre el que va passar en l’Alemanya nazi als anys 30 del segle passat.
L’adaptació de Marc Monsterrat respecta el relat ambientant-lo en la seva
època: una aula envoltada de passadissos del clàssic high school dels 60, amb alumnes arquetípics: l’esportista, el
friqui, l’empollona… i el professor guai, simpàtic i divertit. Però, amb
tantes versions actualitzades que es fan vestint d’Armani els Hamlets o tants altres
clàssics, crec que ambientar L’onada
en un institut de Barcelona en l’actualitat hauria funcionat igual i hauria
enfatitzat en el problema de fons que tracta l’obra. Vull dir que la vigència
és inqüestionable. Simplement.

Les dues parts de l’obra estan ben resoltes. Una primera en la qual
coneixem la situació, els alumnes, l’ambient de (presumpta) llibertat que es
respira en aquests país racista i en peu de guerra… En la segona, passem a
l’acció. Molt més dinàmica i més oberta, exigeix molt als actors, que estan en
tot moment a l’alçada. És interessant i recomanable que els adolescents també la
vagin a veure: s’ho passaran bé, veuran bon teatre i aprendran un munt de coses.
Una queixa? Les cadires del Lliure de Gràcia no estan fetes per resistir la
combinació de més de dues hores d’obra i cossos de més de metre vuitanta.)