La vellesa no és un tema gaire recurrent en els nostres escenaris. Potser perquè ens fa por pensar-hi, potser perquè estem contaminats d’un edatisme que ens diu que fer-se vell és una tragèdia. El cas és que la gent gran té pocs espais on ser protagonista, malgrat ser un dels principals públics de les nostres platees. Obres protagonitzades per Imma Colomer (Un dia qualsevol, Moriu-vos) o per Mont Plans (Cadires o Abans que arribi l’alemany, que també toca l’alzheimer) són honroses excepcions a les quals ara se suma Lluna plena.

En aquesta obra, Àlex Rigola ens regala un conte de flaire oriental, una adaptació de la novel·la de la canadenca d’origen japonès Aki Shimazaki. El director continua explorant el seu teatre despullat i ens retorna a l’essència cultural primitiva, la de la tribu que s’arracona al voltant del foc per escoltar una història. La que ens expliquen aquest vespre és la d’una parella gran que ha de conviure amb l’alzheimer, un drama que es presenta des de la placidesa, amb un to suau i agredolç que també troba pinzellades humorístiques. La malaltia és vista amb dolor, però també, davant d’un món de tabús, rigidesa i desconfiança, com un alliberament que permet fugir dels estigmes i reescriure una part de la història. Una oportunitat per fer les paus amb els fantasmes del passat, amb un punt mouawadesc.

Rigola juga a ser gens literal i convida l’espectador a imaginar tot el que no veu ni sent. Pràcticament no hi ha espai sonor i la música apareix de forma molt puntual. L’escenografia (Patricia Albizu) és un únic arbre de cirerer, símbol imponent que ràpidament ens transporta a una societat tradicionalista on les habitacions se separen per biombos i els matrimonis comencen amb una trobada organitzada pels pares. Els elements nipons envolten el text, però el veritable pes de la peça el porten els actors i actrius, per més que cap d’ells tingui relació amb aquest país. Una vegada més, els intèrprets blancs poden interpretar personatges de qualsevol índole i nacionalitat, una oportunitat que no acostumen a tenir els racialitzats.

Així, Rigola opta per un equip actoral de la seva confiança, amb quatre intèrprets que s’acoblen a la cadència delicada de la peça, com quatre instruments que es compenetren per tocar una melodia a conjunt. Com passava a Hedda Gabler, Miranda Gas fa de narradora i, a l’inici, ens transporta amb una veu melosa i acollidora des de la quotidianitat de la vida real, amb els intèrprets en escena parlant entre ells de forma relaxada, fins a l’atmosfera del conte, del silenci i de la imaginació. Lluïsa Castell, que interpreta a Fujiko, la dona malalta, destaca amb poques paraules però amb una mirada i un somriure aguts, convençuda dins de la seva fantasia. Andreu Benito transmet la preocupació des de la serenor, el dolor invisible de qui estima algú que ja no és qui era. I completa el repartiment Pep Munné, amb un to misteriós, màgic, com de personatge translúcid que podria ser ben bé un somni dels protagonistes.

S’acaba l’espectacle i despertem relaxats i en pau, contents d’haver acompanyat als personatges en el seu sincerament més profund. Des de la simplicitat, el conte resulta emotiu i esperançador. La vida continua i sempre hi ha l’opció de perdonar(-se).