Àlex Rigola acaba d’estrenar Lluna plena, un altre magnífic exemple del delicat teatre de cambra que practica el director en els últims temps, això del minimalisme actoral i distància zero amb la platea. Oportuna adaptació de la novel·la d’Aki Shimazaki, una història d’amor madur sacsejat per l’alzheimer, serenitat oriental per repensar els motlles morals que encapsulen les relacions de parella i, fins i tot, el concepte de paternitat.

La narració avança veloç gràcies a l’eficaç ritme de la dramatúrgia que va a l’essència del fet teatral, al mínim comú denominador que fa brollar la poesia. Torna a ser la clau un repartiment en estat de gràcia: Miranda Gas, Pep Munné (el trobàvem a faltar), superb Andreu Benito, que de nou carrega amb el pes de la narració, i Lluïsa Castell que enlluerna amb la seva gestualitat, pura contenció japonesa sense que li calgui subratllar cap tòpic. De nou paga la pena passar-se pel Heartbreak Hotel a gaudir d’una història que escapa dels patrons habituals tant pel seu argument com per un format íntim que és la seva millor carta.