L’amargor de Liddell és tant antipàtica com acariciar un gat a repèl. La paraula de l’artista es llença a tomba oberta. En aquesta metàfora de la tauromàquia (empassant-se el fantasma de Juan Belmonte i tota la iconografia més tradicional) s’hi abraona sense capa, a pit descobert. La bèstia que l’escruta, des de la petitesa per la grandiositat de l’espai és el públic. Amb el groc de fons (malestruc perals toreros i per als teatrers), apuntala els peus al mig de l’escenari, sense tocar el prosceni i expulsa els seus improperis dolorosos i implacables. Ella recita el seu Testament social com si no hi hagués un demà. Necessita posar-se al límit per tensar l’amor al teatre i l’odi repulsiu als espectadors (no salva ni l’apuntador).

Angélica Liddell té una contradicció contínua que persuadeix. Per una banda, persegueix les imatges més destil·lades, de major contundència, com postals inoblidables. Per una altra, li pot la paraula (i tothom li aplaudeix i li riu o s’hi enerva) amb aquesta mirada tant egocentríssima però d’una claredat i fredor que fa feredat. El seu teatre del dolor (fent-se talls gratuïtament ) o criticant postures aparentment progres (com el feminisme i els sindicats d’actors) la situaria en files reaccionàries però és que ella només busca posar-se a l’abisme i provar de llençar-s’hi. El seu teatre és radical i no deixa ningú indiferent. Torna a repetir-se aquesta remor en aquest Liebestod, un homenatge al torero Juan Belmonte. Ella s’encara al brau (i al públic) sense capa, quasi implorant que li passi per sobre per poder tenir la mort èpica que l’exaltaria als altars, amb Artaud, Rimbaud o Passolini. Mentre el toro no ataca, ella prova de provocar-lo fotent-se amb la democràcia, la societat francesa que la venera i els premis que ha anar rebent (i els que ha refusat, com el Nacional del 2019, ofert pel CoNCA).

Liddell compta amb una desena de figurants que, en prou feines, creuen paraula. Ella sola amb una gilette podria explicar tot el que pensa del món hipòcrita d’avui. No hi ha titella que no sigui escapçat. La seva adjectivació és barroca i insaciable. S’expressa des d’una amargor i posant-se ella mateixa a la diana. És una nova generació de Leo Bassi, que ja ha perdut la necessitat d’empatitzar. Evoca imatges i paraules com una metralleta. I que cadascú s’empassi com vulgui la tragèdia. Deia aquell anunci que Soberano es cosa de hombres. Doncs, ara podríem dir que, si parlem de Sobirania (artística) és cosa de Liddell.