Toti Toronell ha aconseguit
“l’encara més difícil” en el seu petit circ: ha fet de la paraula libèl·lula
-que, segons ell, no significa res però t’omple la boca- faci referència a un
emocionant espectacle de pallassos que quedarà per sempre més en la memòria
sentimental dels qui hem tingut el privilegi de gaudir-lo. Converteix la senzillesa
dels mitjans, no en virtut, sinó en virtuosisme. Pallasso fins al moll de l’os,
fa tots els papers de l’auca: taquillera, acomodador, mestre de pista i
protagonista absolut; sempre des de la lògica clownesca en la que fa entrar al
públic amb total naturalitat. August excepcional, no li cal ni massa
maquillatge ni l’imprescindible nas per fer-nos entrar de ple en el seu món. Un
món de jocs sense fi, sense objectius ni didactismes: Toronell juga per jugar i
ens va fent partícips de les seves aventures inconcluses que s’esvaeixen de sobte
quan qualsevol coseta atreu de nou la seva atenció. El tràfec dins la petita
pista és tan intens que requereix la participació atenta de tots i cadascun
dels congregats. Els congregats són pocs perquè el circ que ens acull és, per
les seves dimensions i pels objectes que en ell es mostren, un mecanisme artesà
accionat des de l’emoció immediata del frec a frec.