L’home sense veu

Claudia Cedó se inspira en la ciencia para hablar sutilmente a través de metáforas. Así lo hizo con la aclamada Tortugues, la desacceleració de les particules, comedia en la que un joven y tímido admirador de los quelonios clamaba por un mundo menos acelerado. En esta ocasión, la autora de Un home sense veu se interna en la mente de un chico autista y nos dibuja cómo son sus intentos fallidos de comunicarse con el resto del mundo. Para ello, Cedó le da literalidad a la expresión “estar en la luna”. Pese a su empeño por dejar la soledad en la que vive,  Tom Baxter – Jordi Subirà-, astronauta inmerso en la exploración del satélite vecino, poco puede entender sobre las cuestiones terrenales que los demás le explican desde el otro lado de la cocina. Es allí donde se encuentra Maria, el personaje interpretado por Cristina Cervià, una maruja cuarentona, extrovertida y sin pelos en la lengua amante de cosas tan mundanas como la comida, el sexo, los reality shows y el cotilleo. Si al principio se muestra un pelín exagerada, pronto conecta con su compañero en perfecta antítesis. Subirá ofrece una cuidada interpretación patente en los silencios y las miradas soñadoras, y su compenetración con Cervià nos sumerge por completo en una historia tierna, original y divertida. La escenografía de Elisenda Pérez así como el juego de luces y sonido creado por Lluís Robirola i Xavi Gardés nos trasladan con sencillez pero efectividad a los dos mundos por los que la obra transita: La tierra, ambientada en un piso corriente, y la luna, representada con tan solo algunas piedras y aparatos estelares. Los audiovisuales, documentales antiguos sobre los avances de la ciencia en la conquista lunar, aportan el tono científico y realista a la dirección ágil y cómica llevada a cabo por la propia Cedó. Sin ser excesivamente azucarada, L’home sense veu es una obra singular, fresca, ocurrente y emotiva, orquestada con buenas interpretaciones y una más que correcta puesta en escena. Con ella, Claudia Cedó vuelve a demostrar que no hace falta ir a la luna para encontrar una comedia fácil de digerir que no renuncie a un cierto punto trascendente. 

El món de Clàudia Cedó es mou per unes latituds paral·leles al realisme. Ho va fer amb el malson còmic i tendre alhora de Tortugues: la dessacceleració de les espècies i també a Et planto. Sempre troba una doble realitat amb la que fer atractiva una situació, aparentment, quotidiana. Segurament aquesta peça, estrenada al Temporada Alta, és la que indaga més en l'autisme el seu altre puntal professional com a psicòloga. Construeix un instant en què un autista arriba a comunicar-se amb una persona desconeguda. Cedó imagina que l'autisme és com ser en una expedició lunar en què falla la comunicació. Així, construeix un mon fantàstic (que evoca al teatre físic de Daulte com aquell llunyíssim 4d'òptic) per generar el contrast de la incomunicació social a casa nostra. La peripècia d'una substitució insòlita provoca nous canals de comunicació. Perquè l'assistència monòtona  de la monitora experimentada (que ara volta perseguint el contacte extret del Tinder!) evitava cap descontrol que desordenés el ritme vital del pacient, reclòs a casa.Certament, el camí pot ser molt fèrtil. Hi ha divertits monòlegs (servits per una experimentada Cristina Cervià) i moments d'una tendresa notable (Jordi Subirà veu constel·lacions al sostre del pis i adopta una expressivitat diferent, sense evocar als tics ni als tòpics). Però, tot i aquestes espurnes, l'obra pateix de voler viure un instant allargassant-lo excessivament. Un cop entès el codi i la trobada, la seducció de la peça es desactiva. Potser caldria construir major evolució de la història perquè els mateixos personatges poguessin plantejar-se contradiccions, dubtes... La mirada de Cedó en aquest univers és privilegiada perquè fa una dècada que treballa amb aquests col·lectius i descobreix empatia i comunicació, on tothom veu repetició i solitud. És obligada la referència, també en cartell (al Poliorama), d'El curiós incident del gos a mitjanit. En aquesta peça, el món personalíssim i angoixant de Christopher esdevé un laberint  amb el que s'empatitza tant amb el protagonista com amb els pares, que pateixen la dificultat de trobar maneres de relacionar-se amb el seu fill, diferents a les habituals. En aquest sentit, L'home sense veu és un contrapunt interessant a aquest món tant desconegut que ha de construir una particular via làctea a partir de les espurnes que s'emeten des de l'altra costat de la seva Lluna.

Es tracta d'una obra sensible que parla del autisme i de la incomunicació, i de la necessitat d'establir un llenguatge comú per connectar amb els altres, encara que estiguin lluny. Així és "L'home sense veu", on destaca clarament el text de Claudia Cedó i la gran interpretació, especialment de Cristina Cervià.Es tan petita la Flyahrd però tan propera que els espectadors formen gairebé part de l'obra. En un ambient tan acollidor, si els responsables saben aprofitar l'espai al màxim --com és el cas-- i el text agrada, ja ho tenim gairebé tot.I ara l'argument, que pot portar a confusió inicial: Cecilia (Cristina Cervià, magnífica com sempre) té una existència insípida i solitària, i ja no aguanta a un marit que abusa del sofà. Però ella s'ho prèn amb sentit de l'humor. Substitueix a una amiga en una feina i allà canvia tot. Al mateix temps, lluny d'allà --o no-- Tom és un astronauta que, des de Mart, també sol, intenta comunicar.se amb la terra. Es possible que tots dos arribin a fer.ho?En una hora i pocs minuts, que es fan molt curts, Cedó aconsegueix una obra el.laborada, bonica, humorística i plena de sensibilitat alhora que transmet la sensació que es té quan algú tancat en sí mateix et dona permís- d'alguna manera- per què hi entris. Bon text --arriba al cor- bones interpretacions, la recomanació és inexcusable.