Es tracta d’una obra sensible que parla del autisme i de la incomunicació, i de la necessitat d’establir un llenguatge comú per connectar amb els altres, encara que estiguin lluny. Així és “L’home sense veu”, on destaca clarament el text de Claudia Cedó i la gran interpretació, especialment de Cristina Cervià.

Es tan petita la Flyahrd però tan propera que els espectadors formen gairebé part de l’obra. En un ambient tan acollidor, si els responsables saben aprofitar l’espai al màxim –com és el cas– i el text agrada, ja ho tenim gairebé tot.

I ara l’argument, que pot portar a confusió inicial: Cecilia (Cristina Cervià, magnífica com sempre) té una existència insípida i solitària, i ja no aguanta a un marit que abusa del sofà. Però ella s’ho prèn amb sentit de l’humor. Substitueix a una amiga en una feina i allà canvia tot. Al mateix temps, lluny d’allà –o no– Tom és un astronauta que, des de Mart, també sol, intenta comunicar.se amb la terra.

Es possible que tots dos arribin a fer.ho?

En una hora i pocs minuts, que es fan molt curts, Cedó aconsegueix una obra el.laborada, bonica, humorística i plena de sensibilitat alhora que transmet la sensació que es té quan algú tancat en sí mateix et dona permís- d’alguna manera- per què hi entris. Bon text –arriba al cor- bones interpretacions, la recomanació és inexcusable.