Que el descobriment de l’electricitat va
capgirar el món i la vida quotidiana és un fet tan conegut com innegable. Les
seves aplicacions van facilitar múltiples tasques i van fer possible
materialitzar invents fins aleshores inimaginables. I si no que ho preguntin a
les pacients del Dr. Givins (Ivan Benet), fervents defensores d’aquest curiós
aparell que sense contraindicacions ni efectes secundaris –llevat d’un cert
risc d’addicció– és capaç de guarir el trastorn que pateixen: histèria femenina!
La majoria de les afectades són dones casades, gairebé totes de bona família,
entre les quals hi ha la mateixa esposa del doctor, que Ivan Benet revesteix
d’aquesta barreja de científic racional i home sensible, però fill del seu
temps, que malgrat ser metge denota certes mancances sobre la fisiologia
femenina, si bé i contràriament a molts altres, està disposat a superar-les. Al
seu costat una esposa jove i alegre a qui el naixement del seu primer fill li
suposaran els primers neguits interpretada per Carlota Olcina, pura explosió de
vitalitat i d’energia capaç de provocar el somriure, la riallada o l’emoció més
sentida. I ben a prop, la seva nova amiga, la senyora Daldry (Mireia Aixalà).
La parella Olcina – Aixalà formen un duet sensacional i a elles es deuen
–juntament amb Adeline Flaun – alguns dels millors moments de l’obra. Alba
Florejachs, l’abnegada i discreta llevadora completa el quadre femení d’aquesta
proposta centrada en les dones, mentre que Xavi Ricart i Pol López són uns més
que bons “complements” d’una història ben plantejada i realitzada en què,
juntament amb el treball interpretatiu, destaquen l’escenografia, el vestuari,
la il·luminació i la composició musical de Carles Pedragosa. 

Escrita per una de les escriptores revelació
de l’actual dramatúrgia nord-americana, Sarah Ruhl, In the next room (or the vibrator play) gira a l’entorn d’un tema
considerat tabú pràcticament fins avui com és l’orgasme femení -que és el que
dona peu al vessant més còmic– però també parla –i en certa manera denúncia- la
condició de les dones en una època concreta que en segons quins aspectes i
països encara és vigent.

La mirada de Julio Manrique, des de la direcció,
bascula entre la comèdia i el drama –tot i que incideix més en la primera– per
tal de evidenciar que l’amabilitat no és sinònim de la banalitat.