El punt de partida de L’habitació del costat és, indubtablement, una provocació: parla de l’inventor del vibrador (versí dona i versió home). Si la Coca-Cola es va fer pensant en els mals de panxa i ha acabat liderant el rànquing de begudes ensucrades o la Biodramina havia de prevenir de la fogositat sexual dels soldats i ha acabat sent un útil medicament per a evitar mareigs als viatges, el vibrador també perseguia una finalitat mèdica: destensar els pacients d’histèria. Ho feia amb un mètode que, efectivament, els relaxava tots els músculs. Sarah Ruhl construeix una trama que es deixa enlluernar pels avenços de l’electricitat i que, a la saleta d’estar, es reivindica l’amor de mare, d’amant, de parella consumada.

La distribució de l’espai escènic equilibra els dos móns: El sexual (encara que involuntàriament) i científic, amb el de la moral i els sentiments. El doctor Givings té por que aquests dos móns es barregin. Creu que són dos elements que s’han de mantenir all marge, que poden ser explosius. Però les dones, sempre més intel·ligents i valentes que els divertits mascles, ben patètics encara que vagin amb barret de copa o sàpiguen dibuixar les mans fantàsticament, entendran que la felicitat rau en el llindar de les dues cambres. La vida en parella és molt més complerta si es compatibilitzen els sentiments amb la sensualitat.

La trama permet que el públic rigui dels descobriments i que empatitzi amb la vivacitat de la senyora Givings (Carlota Olcina sembla que no tanqui mai els ulls quan conversa, ben viva, vinclant l’esquena exageradament) o amb la bohèmia del pintor (Pol López, sempre és un magnífic antiheroi). Per la seva banda, la còmica Alba Florejachs gaudeix d’un paper dramàtic que sap mantenir molt bé (es riu que ningú la comprèn i s’intueixen els seus amors frustrats). Mireia Aixalà torna a brillar, amb un preciós secundari, que juga a tots els papers de l’auca i sap guardar molt bé els secrets.  Xavi Ricart i  Ivan Benet els toca els papers més ingrats dels burgesos de pipa i club, que són incapaços d’entendre tot allò que passa en el cos de les (seves) dones. Per últim, celebrar el paper d’Adeline Flaun, la que tenint menys estudis sap enamorar millor i estima amb més profunditat la seva família.

Tot i el centelleig poètic en les vivències dramàtiques dels personatges, no hi ha la profunditat d’altres muntatges com L’ànec salvatge o El curiós incident del gos a mitjanit, per exemple. Però és lícit rebaixar el compromís social i abordar un camp més plàcid de la comèdia i l’amor. La ciència permetrà encendre llums a la saleta d’estar però, al final, reivindica Manrique amb aquest text de Rhul, cal la poesia de la neu en els cossos nus i de l’espelma fent pampallugues a la paret de les habitacions. L’amor no entén de corrent discontínua i advoca per la contínua transformació de l’estimació. És una obra, pensada per a un ampli sector de públic, que s’emparenta amb l’aventura del Nadal del 2014 de la gent de La Brutal, Santa nit.