Que la joguina no desmanegui al que hi juga. Hauria de ser el manament principal per a un director que pretén introduir un element anòmal a l’escenari. En aquest cas,  Oriza Hirata, incorpora un robot (que sí que dóna joc còmic a la trama) i un androide. Aquest personatge és inquietant però destrueix qualsevol vestigi raonable possible del clàssic de Les tres germanes. Vist el resultat, Hirata no calia que manllevés el títol de Txèkhov, ni que hi posés el drama familiar d’una gent que vol marxar a la capital (ara no és Moscou, si no Tòquio), perquè hi ha reminisciències com l’incendi, el pes del record del pare i la sensació de societat en declivi, però les màquines traslladen l’interès de la peça en el debat sobre la humanitat de les màquines i la previsibilitat dels humans; sobre l’eternitat d’uns i la caducitat dels altres. 

La interpretació dels actors (no diguem de l’androide!) és molt plana. És clar que tampoc s’entén ni un borrall del japonès però no hi ajuda que siguin tant inexpressives, sense arribar a ser fredes. Com les rèpliques són curtes, la sobretitulació va a mil per hora i costa seguir acció i trama. Perquè, o bé s’ha de decantar pel text (un exercici ben estúpid llegir uns diàlegs en un teatre) o bé deixar-se portar pel comportament dels personatges. Com que no hi ha gaire intensitat en les interpretacions, el més raonable acaba sent llegir el text. I 105 minuts de títols mareja,certament.

L’obra de teatre, efectivament, no reeixeix. És un error del Grec? Tampoc, perquè és necessari que als festivals hi hagi risc, nous llenguatges. Ara, ja es pot comprovar que els androides encara són un terreny pantanós per fer una producció encertada, sobretot si se’ls vol fer passar per mig protagonistes i sumen una trama que no diu res de nou del clàssic que volen versionar, si no més aviat el contaminen.