El primer gran encert de l’obra és l’escenografia, obra i gràcia de Lluc Castells: el públic als dos costats de l’escenari, una mena de bombolla, una bombolla angoixant de la qual la família intenta sortir. Inspirant.se, això sí, en el clàssic de Txèkhov, però allunyant.se una mica del què parlava l’obra original (la decadència de la burgesia rural russa). Això sí, sempre mirant de lluny Moscou, allà on es produeixen els canvis, i on tots hi volen anar.

El segon és aquesta actualització “made in” Julio Manrique. Absolutament tota la família desitja una vida millor, però aquesta no arriba. I filosofen i filosofen i tracten de sortir, però res, fan el que poden. Mentrestant, el pas dels anys, la infelicitat, la codicia, la vellesa, la frustració, els va consumint.

El tercer encert: hi ha moments de gran teatre, des d’algunes escenes espectaculars, fins a la combinació de músiques que van des de Bowie a Björk, evidentment res a veure en aquella Rússia rural de Txèkhov, però funcionen…

I encara un quart i últim encert: gran repartiment… però havia de demostrar.ho a l’escenari. Doncs bé, no hi han fissures, ni ningú que destaqui per sobre dels altres: tots estan bé, des de les 3 germanes (María Rodríguez, Elena Tarrats i Cristina Genebat) passant pels frustrats Ivan Benet, Joan Amargós, Jordi Rico o Marc Rius…tots! no m’oblido de la malèfica Mireia Aixalà i les grans arts escèniques de Lluís soler. Un gran retrat coral per un gran clàssic posat al dia.