Quan fa un parell d’anys, Julio Manrique va muntar en aquest mateix escenari el seu magnífic muntatge de l’obra d’Ibsen “L’ànec salvatge”, ho va fer recorrent a una escenografia signada per Lluc Castells en la qual hi jugaven un paper fonamental les grans parets de vidre transparent que marcaven la línia divisòria entre els interiors falsament acollidors i els exteriors falsament naturals subjectes a les inclemències del temps. El joc divisori de transparències assolia llavors una contundent força dramatúrgica. I el joc divisori de transparències portat aquest cop encara més lluny pel mateix tàndem, assoleix també ara una aclaparadorament simbòlica funció a l’hora de dibuixar l’univers tancat pel qual es mouen tant  les tres esplèndides germanes txèkhovianes com tots els seus satèl·lits humans,  tan subjectes  sempre a la barrera que separa allò que voldrien ser d’allò que realment són com ho estan  elles mateixes. Això deixant de banda que, com ens deixa ben palès el portentós fragment final de l’obra i com ens remarca també la notable dramatúrgia de Manrique, Artigau i Genebat , contemplar amb lucidesa allò que s’ha volgut ser, encara que finalment no hagi pogut ser perquè les circumstàncies ho han posat difícil i potser tampoc nosaltres no ens hem esforçat  prou, ja significa donar un bon pas cap en davant.

Manrique-  tornant a la contundent resolució escenogràfica que tant diu per si mateixa del concepte que guia tota la proposta -, tanca aquests personatges dins una bombolla ( i la paraula “bombolla” ressona amb força al tram inicial de la proposta) a banda i banda de la qual s’aixequen les dues grades entre les quals es distribueix el públic. I la metàfora escenogràfica visualitza de forma inqüestionable  que d’aquí no en sortirà ningú , encara que tothom  es passi mitja vida especulant sobre com serà la vida quan aconsegueixi sortir de la bombolla. Resulten també modèliques en aquest sentit les subtils transformacions que es van produint a l’interior d’aquesta bombolla. La forma com el modern decorat de la festa d’aniversari es veu alterat per l’aparició d’un samovar que li atorga al passat una presència ben present. La forma com aquest interior deixa pas a un espai convertit en desordenada sala, de jocs amb aquell aspecte de jardí d’infància que sovint adopten les llars quan les criatures fan acte de aparició .  La forma com un desgraciat incendi  (que casualment agafa aquests dies entre nosaltres  una ressonància especial donades algunes ben tràgiques noticies recents) crea aquí aquella mena de provisionalitat forçada cap a la que es dirigeix també l’existència de les germanes. La forma com el buit va posseint de forma implacable aquest espai, fins deixar als seus habitants sense zona de confort.

Quan les tres germanes es van pujar per primer cop a un escenari l’any 1900, el futur que entreveien  assumint finalment que no el podrien viure , en tenia  quelcom  de intuïció dels aires revolucionaris que poc després sacsejarien el seu país d’origen. Però aquestes altres tres germanes i tots els seus acompanyants ja estan de tornada tant d’aquells somnis revolucionaris ,com dels nous somnis i malsons que van arribar després , perestroika inclosa. Els antics militars que parlaven una mica com a filòsofs del desencís, han deixat pas en aquesta versió a geòlegs condemnats en qualsevol cas a acabar igualment desencisats. Les profètiques aspiracions ecològiques a les quals Txhèkov atorgava també protagonisme  al seu “Oncle Vània”, s’han transformat  ara en crits d’urgència. Però tant llavors com ara , la bombolla segueix exercint funcions de pes feixuc que condemna a seguir trobant-te cada dia cara a cara amb la desfeta d’unes aspiracions que li han cedit el pas a uns lligams i unes rutines que semblen no deixar massa marge de maniobra.

La dramatúrgia a sis mans a partir de la qual treballa Manrique, funciona gairebé tota l’estona de forma admirable, servint-se d’una actualització que resulta alhora també gairebé sempre admirablement respectuosa envers el magistral original. Una dramatúrgia dins la qual s’acobla amb encert un brillant pròleg inventat per a l’ocasió. I que només grinyola potser una mica pel que fa a un par de decisions que resulten el més qüestionable del muntatge. Una d’elles, té a veure amb el suïcidi d’un personatge (no fem spoilers)  que , seguint la seva evolució i la seva lògica, mai prendria una resolució d’aquesta mena… i per al qual Txèkhov va reservar un final més coherent que era susceptible d’haver estat adaptat a la nova dramatúrgia sense masses problemes. L’altra, té a veure amb l’extraordinari final imaginat per Txèkhov, amb  aquella impossibilitat de tornar a un Moscou que ja no fa referència a  una ciutat real, sinó que ha adquirit una funció plenament metafòrica. Diria que aquí ja un intent d’insuflar-li a la dramatúrgia un toc d’esperança lleugerament innecessari que, alhora, permet donar-li ple sentit al pròleg inicial. Res, en qualsevol cas, que difumini la sensació de trobar-nos davant una muntatge en molts sentits memorable, defensat amb enorme talent per un conjunt interpretatiu que troba sempre el punt just per a tal de transmetre tota l’emoció, tota la melangia , tota la ràbia i tota la indestructible vigència d’aquesta gran obra mestra .