Una obra és un clàssic quan continua parlant als espectadors que la veuen dècades, o fins i tot segles després d’estar escrita, quan personatges concebuts fa anys segueixen interpel·lant al públic i enfrontant-lo la realitat que es trobarà al sortir del teatre. Des d’aquest punt de vista, dir que Les tres germanes de Txèkhov és un clàssic no es cap novetat. És un text que apareix regularment a la cartellera perquè aborda com cap altre la incertesa, el desassossec i la infelicitat que formen part, sembla que intrínseca, de la condició humana, especialment en moments de canvi de paradigma existencial com el que estem vivint ara. Però, a més, és un clàssic robust, podríem dir-ne, que suporta sense trencar-se adaptacions valentes, i fins un cert punt agosarades, com la que Marc Artigau, Cristina Genebat i Julio Manrique proposen en aquest espectacle de vida agitada —ha patit especialment les vicissituds de la pandèmia, obligant a aturar les funcions just quan s’havia estrenat i sotmetent-lo a una exhibició plena de restriccions— que en d’altres latituds tindria una vida bastant mes llarga i il·luminada que la ha tingut.

Artigau, Genebat i Manrique han agafat paraules, personatges i situacions de Txèkhov, les han portat fins a l’actualitat amb bastant més desacomplexament del que es habitual i, per si fos poc, les han emmarcat amb un pròleg i un epíleg ‘externs’, potser innecessaris però que no grinyolen. I, malgrat aquesta rebregada, Txèkhov hi continua sent, continua parlant-nos i qüestionant-nos. L’adaptació és magnífica i, també cal dir-ho, manté un gran respecte per a l’autor perquè no vol superar-lo o anar més enllà. En definitiva, no el concep com la base d’una peça diferent a la que es va estrenar en el seu moment.

L’adaptació té, a més, la virtut d’ajustar personatges i intèrprets a un nivell difícil d’aconseguir. D’això en surt una interpretació extraordinària a tots els nivells que palesa el caràcter coral de l’obra. Malgrat el títol, a Les tres germanes no hi ha personatges secundaris, és una polifonia de la insatisfacció en la qual cada personatge està cridat a donar el màxim i a contribuir en la justa mesura al conjunt. I en aquest aspecte la feina de Manrique torna a ser perfecte, no només a l’hora de triar cada intèrpret sinó especialment aconseguint que cadascun d’ells i elles trobi el punt per fer arribar el missatge global al púbic amb un empastament impressionant.

A la conjunció entre text i interpretació cal, en aquest cas, afegir-hi una tercera variable: el potent i arriscat espai escènic de Lluc Castells, que tanca l’acció en una gàbia de vidre —metàfora de la bombolla en la que viuen els personatges, amén d’element visionari de les vicissituds pandèmiques de la producció— tot reforçant la lectura global de la proposta, esdevenint un personatge més i, amb molta seguretat, donant un punt d’anclatge actoral basic.

Una triple alineació que no per òbvia és fàcil de veure damunt dels escenaris però que quan es dona, com es el cas, converteix el teatre en un art imbatible, fins i tot per damunt de pandèmies i de guerres.