Les històries naturals

Encomiable iniciativa i esforç de la Companyia Lazzigags per portar a l´escenari la novel.la d´aventures fantàstiques, Les histories naturals, escrita el 1960 I traduïda a més de vint idiomes. En aquesta obra l´autor Joan Perucho recull una llegenda del poble tarragoní de Pratdip, protagonitzada per un vampir que atomitzava la vila, i la situa el 1840, amb rerefons de la segona guerra carlista. La historia es centra en el viatge iniciàtic del jove i brillant científic Antoni de Montpalau, a la recerca d´un cavaller, Onofre de Dip, transformat en un vampir que te atemorida la població de la vila tarragonina de Pratdip (llegenda local). Amb ell va la seva cosina, Isadora de Novau, que es una improbable capitana de fragata de l´exercit isabelí (a l´obra el capità de fragata i acompanyant es un amic, Isidre Novau i el cotxer Amadeu). En aquest viatge i amb l´ajut de la irònica companyia de la seva cosina, el protagonista supera el seu racionalisme dogmàtic, limitador de l´existència, i es deixa portar per l´emoció i la intuïció. Finalment es troba cara a cara amb al vampir, que desprès d´una ferotge lluita li demana que li doni mort per passar d´una angoixosa vida de no-mort a una alliberadora mort. Antoni de Montpalau trobarà el premi al seu heroisme amb el retrobament de les emocions i l´amor d´una jove tarragonina.L´autor barrejava amb un clar virtuosisme lingüístic, la novel.la d´aventures, amb tocs fantàstics, gòtics i romàntics, amb les llegendes de la zona i el llibre de viatges per la Catalunya rural de l´època i dins d´un fons de novel.la històrica. Tot tractat amb força ironia i humor.En la seva translació escènica, realitzada per la dramaturga Silvia Navarro, hi pesa, a la meva forma de veure la part històrica. Li dona una rellevància quasi mítica al general carlista Cabrera, personatge històric, que no va ser precisament una persona modèlica, com més endavant veure´m. Això permet col·locar musicalment temes engrescadors, però destorbà una mica la historia principal que és la del científic a la recerca del vampir i el seu viatge. També noto a faltar molta més ironia i crítica als dogmes, be siguin científics o ideològics i una clara crítica a la guerra.El muntatge es ric, amb deu actors-actrius i tres músics en escena, amb una escenografia oberta d´Eloi Linuesa reforçada per audiovisuals, un vestuari d´època de Núria Milà, reforçat per la música de Marc Sambola i amb una bona direcció de Miquel Agell, autor també d eles lleteres de les cançons.  En escena destaquen dos actors de volada com Ester Bartomeu, impecable, i Xavier Duch, i al seu costat una jove però ja contrastada companyia, de la que destaquen Ferran Rull (com Antoni de Montpalau) i Eloi Gòmez (com Onofre de Dip, el vampir), i amb ells Albeni Aranda (com Isadora Novau, la cosina), Anna Herebia (com la seductora Agnès d´Urpi), Claudia Codony, Carla Pueyo, Eduard Hidalgo i Gerard Rodriguez.   Companyia LazzigagsCreada el 1999, per Miquel Agell i Lidia Linuesa, es també productora i escola de teatre amb seu al barri de Sants. El seu nom combina la paraula italiana lazzo, plural lazzi, que prove de la Commedia dell´Arte i vol dir broma, amb el seu equivalent anglès, gags. Des del seu muntatge inicial, la revisió del Supertot, de Benet i Jornet, ha realitzat destacats muntatges dirigits a públic familiar (Pippi Langstrump i la senyra Lindgren-2005, Sherlock Holmes i el club dels Pel-rojos-2007), a public jove (Reacció-2010, sobre l´acòs escolar i La importancia de ser Frank-2011, On vas Holly Hays?-2015, el despertar a l´amor) i adults (els musicals Ojos verdes-2007, El projecte dels bojos-2011, La llaman copla-2013, co-produccions amb la compañía La Barni i Tercets, basta en tres peces curtes de Joan Oliver-2018).  www.lazzigags.cat Joan Perucho  (1920-2003)Escriptor, poeta, articulista i crític d´art, tasques que compaginava amb la seva professió de jutge. Va escriure indistintament amb català i castella i va cultivar diverses gèneres amb predilecció per la novel.la fantàstica i libres de viatge. Ha estat traduït a molts idiomes.    Les in-civils guerres entre lliberals i carlistes.Las guerres carlistes, al llarg del convuls segle XIX, van ser lluites pel poder entre dos faccions dels Borbons. A la mort de Fernando VII (1784-1833), la seva esposa, Mª Cristina de Borbón (1806-1878), la reina regenta, seguint el desig del seu marit, va deixar heretera la seva filla, recent nascuda, Mª Isabel Luisa de Borbón-Isabel II (1830-1904). Aquest fet no va ser acceptat pel germà de Fernando VII i oncle de lsabel, Carlos Maria Isidro de Borbón (1788-1855), que ja havia intentat acceder al tron durant l´agonia del seu germà.  Va ser un seguit d´alçaments i revoltes i tres guerres (1833-1840, 1846-1849 i 1872-1876), que van tenyir Espanya, de sang i continus abusos, per part d´uns i d´altres dels contendents.Las cendres mai es van apagar i cal recordar que els carlistes, tot i que molt reduits, es van unir de forma immediata a l´alçament contra la Segona República, i van formar part de les tropes del general Franco.Els carlistes predicaven una monarquia tradicional i absolutista, al crit de Dios, Patria y Rey, defensaven tots els drets de la Església Catòlica i la defensa dels Privilegis forals. Per contra els Liberales o Isabelinos, defensaven una monarquia constitucional, exigien reformes i defensaven un govern parlamentari.   El general CabreraRamón Cabrera Tortosa (1806-1677), també conegut com el tigre del Maestrazgo, va ser un dels generals més destacats dels carlistes i va participar en la primera i en la segona guerra, desprès de la que es va a ver d´exiliar a Anglaterra on va contraure matrimoni amb una rica heretera anglesa. Des d´allí va seguir finançant la causa carlista, fins el 1875 van canviar de bàndol, va criticar la doctrina carlista. i va reconèixer al rei Alfonso XII, que pel seu servei el va premiar retornant-li la categoria de general i els seus títols nobiliaris. Cabrera però no va tornar a Espanya i va morir dos anys més tard a Anglaterra. En les seves campanyes hi han diferents moments en els que va exhibir una especial crueltat i va signar moltes execucions. Com es pot comprovar no es un personatge especialment modèlic. Al muntatge, se li dona una aureola heroica, així com el moviment carlista, amb un final amable, que poc ajuda a saber d´un personatge que va viure amb moltes més ombres que llums i responsable de múltiples assassinats.  Text: [email protected]         

L'adaptació de la novel·la «Les històries naturals», de Joan Perucho (Barcelona, 1920 - 2003), de qui fa dos anys, en plena crisi sanitària, es va commemorar el centenari del seu naixement, hauria de ser un esdeveniment en una cultura normalitzada. L'atreviment de la companyia Lazzigags —diguem-ne Miquel Agell per ser més exactes— d'enfrontar-se a una aventura com aquesta també hauria de ser valorada com una actitud cultural, de respecte cap a la literatura i de lligam amb la tradició.No és per atzar que «Les històries naturals» fos una de les novel·les catalanes més traduïdes a la segona meitat del segle passat, quan només campaven per fora les traduccions de Mercè Rodoreda amb «La plaça del Diamant» i alguna altra, a tot estirar. No és per atzar que el crític Harold Bloom, amant dels cànons, la inclogués en una de les seves catalogacions. Però, durant anys, el “gènere” que feia servir Joan Perucho no era el que les elits pseudoliteràries del moment tenien entre les seves oracions. Fins que el resultat, tant de «Les històries naturals» com d'alguna altra de les seves prop de quaranta novel·les es va fer evident i qui l'havia ignorat va haver d'acceptar-lo com un mestre del mal anomenat “gènere fantàstic i de ciència-ficció”.Faig aquest parèntesi inicial perquè en el moment que els de la companyia Lazzigags han aportat Joan Perucho al teatre, sobta que hagi hagut de ser la iniciativa privada —la mateixa companyia i en aquest cas el Teatre Condal— la que hagi agafat el toro —o el vampir de Pratdip!— per les banyes.Una iniciativa com aquesta, en una cultura normalitzada, hauria de ser aplaudida pel sector educatiu i literari, hauria de ser aprofitada per rellegir Joan Perucho, per fer-ne una versió, si voleu, accessible als lectors adolescents —l'inici de la novel·la exigeix confiança en l'autor i la història i no hi sobraria una esporgada— i per fomentar una campanya que finalment portés estudiants d'institut al teatre —com en els millors temps— i es tanqués el cercle entre literatura, tradició i cultura.I sense menystenir la iniciativa privada, ¿una operació com aquesta no hauria de ser assumida per algun dels dos grans teatres públics del país en comptes de destinar recursos i energia en segons quin fracàs sonat de presumptes noves tendències com algun dels que s'ha viscut aquesta temporada amb una inevitable deserció d'espectadors desencantats?I encara una altra reflexió d'acualitat: si jutges i col·lectius minoritaris representants de l'autoodi contra la llengua catalana —qui toca la llengua toca la literatura— en comptes de posar les grapes en l'ensenyament i els projectes lingüístics de l'escola catalana i imposar absurds vint-i-cincs per cents d'una llengua sobre una altra, formessin part de la cultura del país, haurien de córrer també a aplaudir l'adaptació teatral de Joan Perucho que, a més d'escriptor, coses de la vida, formava part del gremi de la toga negra i havia exercit per terres del sud dictant justícia durant una colla d'anys. Tanquem el parèntesi i anem al gra, o millor dir, al forc d'alls, perquè en «Les històries naturals» de Lazzigags hi ha, contràriament al que es podria pensar, poca sang malgrat les queixalades —la imaginació en teatre fa miracles— i alguns forcs d'alls per ser respectuosos amb la llegenda del gènere i els tòpics atribuïts a altres “dips” universals.Per als qui no hagin llegit o passat els ulls per «Les històries naturals» de Joan Perucho, diguem que l'escriptor es va empescar el personatge d'un botànic de finals del segle XIX —l'acció transcorre al voltant del 1840—, Antoni de Montpalau que, des de Barcelona, quan sap de les atrocitats d'un presumpte vampir, viatja fins a la població de Pratdip, a les serres del Baix Camp, per posar a la pràctica la seva teoria sobre els éssers malèfics. El tal vampir no és altre sinó Onofre de Dip, un cavaller del rei Jaume I que, en una missió de concertació de matrimoni amb Violant d'Hongria per les terres draculanianes, va ser captat i convertit en “dip” malèfic. Antoni de Montpalau és un naturalista, un il·lustrat, un liberal, un científic que considera que tot ho domina la raó, tret del que la raó no pot dominar. I ell mateix en té una mostra: l'àurea picuda, una espècie inclassificable, sense cap exemplar per estudiar i amb un cant misteriós que l'oïda humana no pot copsar.Joan Perucho barreja el fons naturalista amb un moment històric de les guerres entre carlins (absolutistes partidaris de Carles de Borbó) i liberals (partidaris d'Isabel II i amb aires més progressistes). I aquí és on apareix el personatge històric del Tigre del Maestrat, el general Cabrera que, més baldat que un pregadéu atacat per un gat, fa cap a Pratdip per arrasar el poble sense que ni ell sàpiga per què ha triat Pratdip i no s'ha abraonat sobre Reus, la capital més poblada de la comarca, fins que admet que l'hi va encomanar algú en un somni. Hi ha queixalades a la jugular que fan veure les estrelles!A l'aventura de Lazzigags sobre el món de Perucho no hi falta un toc romàntic, la lluita entre el bé i el mal, els capgiraments que es poden fer quan mana el pacte i s'uneixen les forces, la reconversió de l'enemic en l'aliat i tots els elemens imprescindibles perquè, com deia abans, el muntatge, malgrat que és per a tots els públics, encaixi de ple en els interessos dels adolescents.Tots aquests propòsits serien un núvol de fum si el resultat no complís amb les expectatives. I les compleix. Des d'un guió de Sílvia Navarro que fa una tria i es queda amb els elements més importants de la trama de la novel·la fins a les lletres narratives de Miquel Agell, l'aportació dialectal que reflecteix el parlar de la frontera entre oriental i occidental amb influència del valencià de Morella —l'assessorament és del lingüísta Pere Navarro— i, per descomptat, la composició musical de Marc Sambola que passa per tots els estils, des de la balada, al coral i fins i tot el rap quan, al malèfic Dip, li toca fer l'últim badall. Escenogràficament —un carruatge, un catre...— la il·luminació i el so creen l'ambientació de finals del segle XIX. Unes projeccions s'encarreguen d'afegir allò que el teatre en viu no permet. Amb tres músics en directe, l'espectacle té la virtut de convertir-se en un musical que entra sobretot per la música i per la lletra, amb una interpretació que no decep, des de Xavier Duch a Anna Herebia o la veterana Ester Bartomeu —que és l'actriu que fa més doblets i triplets amb diferents personatges, la metgessa del general Cabrera, la mare abadessa, la senyora de Pratdip, la imatge de la seducció que va xuclar Onofre a Hongria... «Les històries naturals» és d'aquells musicals que, sense comptar amb els grans recursos d'altres produccions similars, compta amb la creativitat, el talent i la complicitat del millor valor que ha donat la tradició i l'escola del teatre musical català dels últims anys. Per això es mereixeria que, superada la nova pandèmia de platees mig buides, tingués el suport que es mereix per arribar més enllà del que l'arrencada, primer fugaçment a la Mostra d'Igualada i ara en una breu temporada al Teatre Condal, li ha permès fer.«Les histories naturals» de la companyia Lazzigags reivindiquen la fantasia com a gènere i ho fan en una peça final del muntatge, «Miralls», en un homenatge a tots els creadors de diferents cultures i etapes literàries que han portat els lectors de moltes generacions fins a mons desconeguts. (...)

Vist el divendres, 27 de maig de 2022 al Teatre Condal de Barcelona.Basat en la novel·la homònima de Joan Perucho, 'Les històries naturals' prenen com a referència els convulsos temps de les Guerres Carlistes a Catalunya. El nostre protagonista, un científic d'idees liberals, surt des de Barcelona cap a Pratdip*, per tal d'investigar un seguit de misterioses morts, a causa del 'Dip', un ésser monstruós que mossega el coll de les seves víctimes per a deixar-les sense sang, mortes o greument malaltes. Es, casualment, el cas del General Cabrera, cap de les tropes carlistes, que arriba a la població en un lamentable estat, després de que les seves tropes la conquereixin.No cal ser molt agut per a entendre que es tracta d'una versió casolana del Dràcula, ambientada al nostre país i en èpoques on racionalitat i superstició lluitaven per donar explicació a tota mena de fenòmens inexplicables. I una mica més, per a deduir que el nom del poble de Pratdip, prové, precisament, d'aquest ésser misteriós, que consta a les reals històries populars del lloc.Una trama que l'adaptadora i el director han hagut de treballar a fons per a fer-ne un argument fàcilment comprensible, i en ocasions captivador, amb ingredients tan efectius (i clarament volguts per dotar-lo d'interès), com la guerra, els misteris esotèrics i l'amor. I de fet, l'interès es manté prou bé i el que en un principi pot semblar una història previsible, va prenent forma i interès, però sense assolir massa volada.Les cançons (la lletra de les quals també és del director), la interpretació correcta de la majoria dels intervinents i una posada en escena senzilla però entenedora, fan transcórrer la hora i mitja llarga sense cap davallada de l'interès. Entre l'elenc, dos actors els quals ja he parlat molt bé anteriorment, Eloi Gómez (2 cops) i Xavier Duch, i dues de les actrius: una Ester Bartomeu força eficaç i expressiva en tots els seus papers, i l'Anna Herebia, també de molt bon nivell. Per descomptat, tots canten força bé, cosa que ajuda i molt.Un espectacle no del tot reeixit (amb algun problema amb el so, amb el que això significa per a un musical) però amb una proposta inusual i uns resultats prou dignes com per a ocupar un teatre al Paral·lel barceloní, i la seguretat de que té marge per a créixer i sortir de gira.