A la convulsa Catalunya del 1840, amb baralles per quin és el monarca ideal per al progrés i desenvolupament de la societat catalana de l’època, la novel·la de 1960 de Joan Perucho hi posa un vampir a Pratdip. El personatge combrega amb el romanticisme de l’època (tot és urgent i s’ha de viure amb intensitat) i es combat la raó amb la fe i les creences de llegendes. Antoni de Montpalau viu la contradicció dramàtica en aquesta situació, al costat de la seva cosina (una antagònica mordaç ) i la jove i tendra Agnès d’Urpí. És una aventura d’herois i reptes valents, de reconèixer errors i d’una nova derrota dins de muralles. Li falta el contrapunt que girés la peça com un mitjó perquè es contrastessin millor les contradiccions dels cosins, que es vanten de no caure en la ridiculesa de l’amor (com aquelles dissortats intel·lectuals de Shakespeare d’Afanys d’amors perduts).

La companyia Lazzigags (Tom Sawyer detectiu, La Berta i el seu robot…) s’ha atrevit a adaptar un conte fantàstic de Perucho, amb la guerra carlina de fons i l’ombra d’un amor desgraciat d’un vampir. La complicitat de Marc Sambola, ha permès posar-hi música (amb tres músics en directe) que va de l’èpica de lluites a pit descobert al rap més còmic del general, mig posseït pel dimoni. És una posada en escena ambiciosa d’una aventura que respira millor per a un públic preadolescent. El repartiment juga molt bé els trumfos disponibles de les seves cartes.

A la peça, li falten girs (metateatrals, o no) que dotin de major complexitat els personatges. Ara mana massa la peripècia que la complementen amb una cançó que, això sí, aporta color sense encallar l’acció: la trama avança també a través de balades romàntiques i amb un espai prou enginyós, amb un element que va transformant-se de carruatge i llit a cofre de secrets. Es reforça amb projeccions d’il·lustracions prou aparents i una petita tarima per a reforçar l’èpica de les lluites.Egos Teatre va jugar amb Rudiggore o la nissaga maleïda des de la comèdia més cafre, deixant l’aventura i el misteri en segon pla. Com a La monja enterrada en vida, de Nao Albet i Marcel Borràs, la clau de grand guignol li aportaria una mirada desinhibida i contemporània i s’estalviaria haver de dependre de les claus d’una road movie més aviat plana. Davant la dificultat de traslladar la vulnerabilitat gore de la gran pantalla (no hi ha possibilitat dels primers plans ni els talls de càmera), la por és un element que es juga sovint a través de l’humor. Hi ha exemples sonats com l’Escape room de joel Joan i Héctor Claramunt, o en clau coreogràfica, Incurables per citar dos exemples recents i de format ben diferent. Certament, Les històries naturals no pretenen convertir-se en jun por de vampirs i estaques, perquè hi ha molts altres conflictes, com ara l’acceptació d’un naturalista racional a l’existència dels vampirs. Però, de fet, elprotagonista ja deuria er bastant crèdul, quan carrega la carrossa del viatge amb trenes d’alls per espantar ratpenats…