Eugène Ionesco (Slatina, 1909) és conegut per
ser un dels màxims exponents de l’anomenat Teatre de l’Absurd, moviment que irromp
amb força als anys cinquanta del segle passat com a resposta al corrent
realista que dominava l’escena teatral d’aleshores.

Les
cadires és una de les seves obres més conegudes i
representades. Definida com una farsa tragicòmica en un acte, ens presenta una
parella de vells que viuen aïllats en el que podria ser un far, on esperen
l’arribada d’una munió de convidats entre els quals hi haurà aristòcrates,
eminències i dignataris d’arreu del món. L’home, que ja ha complert els 95 anys,
ha de transmetre’ls el seu llegat, un missatge transcendental per a la
humanitat que, per tal de ser exposat com cal, ha dipositat a mans d’un orador
professional a qui esperen amb neguit i expectació. Ho tenen tot a punt, només
falten les cadires que, finalment, ompliran l’escenari enmig d’un gran enrenou
de crits, exclamacions, música i soroll. Però la sala restarà buida, i el
brogit esdevindrà silenci. Mort.

El sentiment tràgic de l’existència s’hi fa
terriblement clar, però també hi campa la ironia, l’humor –fins i tot la
comicitat més grotesca– que en suavitzen l’aspror.

El somni i l’imaginari on s’amaga la veritat –feta
de pors, angoixes i preocupacions– prenen una nova dimensió i aleshores podem
llegir el que hi ha rere el diàleg, de vegades inconnex, les repeticions, els
estirabots… i l’aparença absurda del que se’ns mostra esdevé del tot
congruent.

De la vigència d’aquesta obra escrita el 1951
i estrenada l’any següent, Glòria Balanyà –responsable de l’acurat i sobri
muntatge que es va poder veure a la Planeta, dins el Temporada Alta– no en té
cap dubte.

Partint de l’excel·lent traducció de Joan Tarrida,
la directora s’hi ha acostat amb respecte i amb les idees molt clares. Com ara comptar
amb l’Àlex Polls perquè li confegeixi un encertat espai sonor i, sobretot,
haver confiat els papers de Semiramis i el seu ratolinet a Míriam Alamany i
Carles Martínez –és un goig veure’ls actuar junts– que reblen una molt bona
actuació en la part final de l’espectacle, on ambdós es desviuen per complaure
els seus fantasmagòrics convidats.

Un esforç esgotador que es veié compensat per
la gratificant ovació que els va dedicar el públic gironí.