Les cadires

Aquesta és una invitació a deixar.se anar: pel que estiguis veient, pel què et diguin a l'escenari, i no intentis raonar moltes coses, ja que no sería difícil arribar a desconnectar de l'espectacle, i això és precisament l'antítesi del que pretén "Les cadires". Univers sense esperança, humanitat sense esperança, parella sense esperança..per algun lloc hauríem d'escapar.nos i Ionesco ho fa a través de l'absurd. Però quina "master piece" de l'absurd! Míriam alemany i Carles Martínez, magnànims, tampoc no tenen esperança i amb els anys han esgotat els límits de la comunicació. I a partir d'aquí comença un joc surrealista i a la vegada excitant que en molts moments et deixa clavat a la cadira..millor dit...a la butaca. Deixeu.vos, doncs, emportar pel text i sobretot per la superba interpretació d'aquests dos cracks que, en un moment determinat, interpreten molts personatges alhora, i a un ritme d'un partit de tennis taula, alhora que van desplegant una cinquantena de cadires a l'escenari...cadires pels convidats que esperen i als qui han de comunicar una notícia transcendent. Més absurd, encara!

Del teatre de l'absurd de Ionesco destaca La cantant calba. És el muntatge que més es prodiga (i no pas gaire) a les cartelleres professinals i amateurs. en canvi, queda molt descuidat un altre text icònic (que per Europa té molta més presència) com és aquest de Les cadires. Per aixó, l'ocasió que ens planteja Carles Martínez i Míriam Alamany amb la col·laboració final de Martí Artanca i amb direcció de Glòria Balañà cal aprofitar. La situació que planteja no és pas tant anodina com el cafè que es prenen els Srs. Smith, ni hi ha la verborrea del bomber narrant una anècdota sense cap ni peus, sí que hi ha una conclusió comuna evocant la destrucció del llenguatge ("no sé expressar-me" diu sovint el conserge d'un pis rònec als baixos humits i sense quasi il·luminació). Perquè l'orador es comunicarà amb un parlar que perd lletres pel camí, se li cauen de la boca. Per això el seu moviment és fragmentat, a batzegades, com si saltés l'agulla d'un tocadisc.Míriam Alamany  mostra una tendresa que amara tota l'escena. Contrasta, i molt, amb altres interpretacions seves com la d'una altivesa ambiciosa i insegura alhora a Maria Estuard (Lliure de Gràcia, 2015) o d'una recança constant a Vells temps (Sala Beckett, 2014). Ara, la seva tendresa domina. Perquè li respon molt carnyosament elpersonatge de Carles Martínez. Que arriba amb molts més matisos, amb l'esquena corbada, mirant per la finestra les ones del mar i confiant en què la seva declaració condensada en anys de reflexió resolgui les maldats del món. Hi ha molta bondat que només escolten unes cadires buides (que ben bé, podrien ser de les restes de Le voci di dentro (Teatre Lliure, 2014 amb els germans Servillo). La directora evoca aquest quadre depriment, brut, fora del temps, com una mostra més de la incomunicació. Sense els quadres costumistes, s'evidencia també la incapacitat d'escoltar al qui (potser) tindria la clau per a corregir les injustícies socials. Ni tants sols amb el nom altisonant de mariscal d'allotjament ens escoltem les veritats del conserge de l'escala. Punyent quadre lúcid.

Eugène Ionesco (Slatina, 1909) és conegut per ser un dels màxims exponents de l’anomenat Teatre de l’Absurd, moviment que irromp amb força als anys cinquanta del segle passat com a resposta al corrent realista que dominava l’escena teatral d’aleshores. Les cadires és una de les seves obres més conegudes i representades. Definida com una farsa tragicòmica en un acte, ens presenta una parella de vells que viuen aïllats en el que podria ser un far, on esperen l’arribada d’una munió de convidats entre els quals hi haurà aristòcrates, eminències i dignataris d’arreu del món. L’home, que ja ha complert els 95 anys, ha de transmetre’ls el seu llegat, un missatge transcendental per a la humanitat que, per tal de ser exposat com cal, ha dipositat a mans d’un orador professional a qui esperen amb neguit i expectació. Ho tenen tot a punt, només falten les cadires que, finalment, ompliran l’escenari enmig d’un gran enrenou de crits, exclamacions, música i soroll. Però la sala restarà buida, i el brogit esdevindrà silenci. Mort. El sentiment tràgic de l’existència s’hi fa terriblement clar, però també hi campa la ironia, l’humor –fins i tot la comicitat més grotesca– que en suavitzen l’aspror. El somni i l’imaginari on s’amaga la veritat –feta de pors, angoixes i preocupacions– prenen una nova dimensió i aleshores podem llegir el que hi ha rere el diàleg, de vegades inconnex, les repeticions, els estirabots... i l’aparença absurda del que se’ns mostra esdevé del tot congruent. De la vigència d’aquesta obra escrita el 1951 i estrenada l’any següent, Glòria Balanyà –responsable de l’acurat i sobri muntatge que es va poder veure a la Planeta, dins el Temporada Alta– no en té cap dubte. Partint de l’excel·lent traducció de Joan Tarrida, la directora s’hi ha acostat amb respecte i amb les idees molt clares. Com ara comptar amb l’Àlex Polls perquè li confegeixi un encertat espai sonor i, sobretot, haver confiat els papers de Semiramis i el seu ratolinet a Míriam Alamany i Carles Martínez –és un goig veure’ls actuar junts– que reblen una molt bona actuació en la part final de l’espectacle, on ambdós es desviuen per complaure els seus fantasmagòrics convidats. Un esforç esgotador que es veié compensat per la gratificant ovació que els va dedicar el públic gironí.