Aquesta és una invitació a deixar.se anar: pel que estiguis veient, pel què et diguin a l’escenari, i no intentis raonar moltes coses, ja que no sería difícil arribar a desconnectar de l’espectacle, i això és precisament l’antítesi del que pretén “Les cadires”. Univers sense esperança, humanitat sense esperança, parella sense esperança..per algun lloc hauríem d’escapar.nos i Ionesco ho fa a través de l’absurd. Però quina “master piece” de l’absurd! Míriam alemany i Carles Martínez, magnànims, tampoc no tenen esperança i amb els anys han esgotat els límits de la comunicació. I a partir d’aquí comença un joc surrealista i a la vegada excitant que en molts moments et deixa clavat a la cadira..millor dit…a la butaca. Deixeu.vos, doncs, emportar pel text i sobretot per la superba interpretació d’aquests dos cracks que, en un moment determinat, interpreten molts personatges alhora, i a un ritme d’un partit de tennis taula, alhora que van desplegant una cinquantena de cadires a l’escenari…cadires pels convidats que esperen i als qui han de comunicar una notícia transcendent. Més absurd, encara!