Les amistats perilloses

No sabemos que tendrá el Lliure que atrae las polémicas como un imán. La última la ha provocado Carol López cuando explicó que en su nueva obra el catalán era la “lengua del poder”. En realidad, más allá de los acaloramientos tan propios de las redes, no hay controversia donde rascar. La directora siempre ha mezclado lenguas en sus piezas y la nueva adaptación de 'Les amistats perilloses' no es una excepción aunque se sitúe en la Francia del XVIII.  Sus dos sibilinos protagonistas se comunican entre ellos en castellano, la intimidad de la relación epistolar del original se impregna del acento cadencioso y seseante de Gonzalo Cunill, quien da vida al maquiavélico Valmont, más cercano a la sofisticada versión cinematográfica de John Malkovich que a la de Colin Firth. Su maléfica 'partenaire' es la Marquesa de Merteuil, cómplice en sus urdiduras que interpreta Mónica López en su faceta más decidida y resuelta, que desborda literalmente los límites del escenario y del teatro en un final de antología.Más cine, porque la propuesta recuerda en algunos momentos la 'Marie Antoinette' de Sofia Coppola con sus abundantes anacronismos que saltan del rococó al rock contemporáneo, lámparas de araña que dan paso a las bolas de espejo de las discotecas, y algún azucarado número musical que encajaría en 'La La Land'. Un guisado peculiar, pero que sorprendentemente cuaja dentro del espíritu irreverente del libro de partida. Permanece el retrato de la decadencia intelectual y las costumbres ociosas prerrevolucionarias, un tratado sobre la fina línea que separa las altas y las bajas pasiones.  Chispeantes diálogosSeduce de entrada la adaptación teatral que se ha marcado la López directora porque ha sabido transformar las cartas en chispeantes diálogos llenos de enredos. Vuelta de tuerca a los personajes para dar un aire más empoderado a la ultrajada Cécile, rol que Elena Tarrats lleva obediente de la ñoñería al arrebato; o la virtuosa Madame de Tourvel de Mima Riera, que traza un arco muy rico de la virtud hasta su caída entre las sombras. Y aunque Marta Pérez aún consigue colar algún gag de soslayo, el resto del reparto queda atrapado en la tendencia al trazo grueso, a simplificar una novela construida con imbricada sutilidad que no acaba de despegar en matices y dobles sentidos.El cinismo se moderniza, se viste de miriñaque pero con gafas de sol (certera caracterización de Nídia Tusal). La amoralidad galopante de los libertinos choca con la lectura del presente: ahí está tal cual la violación de una menor que golpea en lo políticamente correcto. Para que luego digan que impera una nueva era censora y puritana.

Vagi per endavant que a servidor de vostès li molesta entre súper poc i absolutament gens que en una obra de teatre hi hagi personatges que utilitzen idiomes diferents o s’hi combinin escenes en català, castellà o serbocroat, per exemple. Una altra cosa és aquest recurs que tenim els catalans —i entre nosaltres alguns autors i directors de teatre— de recórrer al castellà cada cop que cal posar-se estupendos, moderns o graciosos. Però aquest no és el cas de Les amistats perilloses, de Choderlos de Laclos, que Carol López dirigeix al Lliure de Montjuïc i que s’ha estrenat enmig d’una nanopolèmica perquè els diàlegs entre els dos protagonistes, Valmont (Gonzalo Cunill) i Merteuil (Mònica López), són en castellà i la resta és el català. El que sí que a un servidor de costés li molesta és que el prenguin per idiota i li intentin vendre gat per llebre, que és el que fa Carol López quan intenta justificar dramatúrgicament aquesta elecció dient que els dos personatges parlen en castellà quan estan en la intimitat i son lliures i passen al català quan han de fer servir l’idioma del poder. Naturalment tothom és lliure de trobar la fórmula que més li agradi per fer de la necessitat virtut fins i tot si això implica posar-se en un jardí ben florit afegint una innecessària pàtina ideològica al que és simplement una vicissitud de càsting: Gonzalo Cunill no domina prou el català com per assumir el seu personatge en aquest idioma. Ja està. No passa res. Es diu tal qual i t’estalvies una dutxa de crítiques a les xarxes, amén d’evitar una fuga de taquilla i, molt important, resguardant al Lliure d’una enèsima polèmica per a la ja prou minvada imatge que s’ha llaurat els últims anys. El que sí que ha aconseguit Carol López, això no es pot negar, és afegir salsa a un muntatge més aviat insipidot i poc interessant. 240 anys després de la seva publicació, aquesta novel·la ha perdut tant mordent que no hi ha adaptació teatral o cinematogràfica que l’hi pugui afegir cert ganxo i fer-la argumentalment atractiva per a un públic curat d’espants.En el cas que ens ocupa, a més, el repartiment la basteix amb interpretacions d’una pulcritud indubtable, però ni els actors i actrius ni a direcció aconsegueixen anar més enllà d’una fotografia molt ben enquadrada i perfectament enfocada. Cap retorn emocional, cap brillantor, cap punt d’ancoratge per portar el públic més enllà de la contemplació d’un quadre bonic, però asèptic. D’aquest panorama més aviat desolador, cal salvar-ne, és de justícia, el Danceny de Tom Sturgess, un actor britànic que, afortunadament, es vol quedar a viure a Barcelona; i una resolució tècnica rutilant, a vegades fins i tot es diria que excessiva en relació al plantejament.  Fora d’això, res més. Les amistats perilloses només passarà a la història per la seva polèmica primigènia. Alguna cosa és alguna cosa. Esperem que sigui la darrera per un Lliure que té al davant l’oportunitat d’abandonar la fantasia autoreferencial d’uns quants en què s’ha convertit aquests últims anys per tornar a ser el teatre —públic, no ens n’oblidem— que aquest país necessita. 

Curioses coincidències, les que t’ofereix de vegades la cartellera teatral. Al llarg d’aquesta temporada, han passat pels nostres escenaris de forma encoberta ( en el cas de l’obra de Martin Crimp “Quan ens haguem torturat prou”, inspirada en la novel·la de Samuel Richardson “Pamela o la virtut recompensada”) )  o declarada  ( en el cas de l’adaptació de la novel·la  de Pierre Choderlos de Laclos “Les Liaisons dangereuses “ que ens presenta ara Carol López) dues de les obres epistolars més cèlebres i més escandaloses de tots els temps. Totes dues, per cert (però potser no per casualitat;  l’empenta dels temps resulta una evidència latent) , van ser publicades al llarg del segle XVIII, tot i que el text de Laclos ho va fer quaranta anys més tard que el de Richardson , en aquella França del 1782 en la qual ja es començaven a ensumar intensos aires revolucionaris.  Els mateixos aires  que s’intueixen també al Beaumarchais de “Les noces  de Fígaro”, l’esplendorosa comèdia  ( i ja sabeu l’obra mestra que Mozart va crear a partir d’ella) estrenada tot just dos anys després que Laclos comences a fer de les seves amb les seves  tan enginyoses com brillants cartes . I posats a buscar connexions, cal recordar que el Lliure va  celebrar el seu quarantè aniversari tot oferint en aquesta mateixa sala una reposició de l’emblemàtic muntatge del text  de Beaumarchais que havia dirigit al seu moment Fabià Puigserver . I  protagonitzada  per la mateixa Mónica López ( tan meravellosa actriu llavors com ho ha estat sempre i ho continua sent ara) que ha passat de ser la comtessa d’Almaviva acostumada a patir els insaciables instints seductors  del seu llibertí marit, a convertir-se en la no  menys llibertinament seductora Marquesa de Merteuil. Una Merteuil decidida a posar en marxa amb l’inestimable complicitat del Vescomte de Valmont ( seductor també ell  a temps complert) una venjança que , com Laclos apunta amb cert tarannà protofeminista, en té també quelcom de venjança de gènere.  I cal dir que encara que la Merteuil, posada a venjar-se, no dubti en servir-se indecentment  de les seves mateixes congèneres, també sap quan cal  donar-les  ben argumentades raons per a que elles mateixes aprenguin a fer us dels pocs privilegis dels quals disposen. I aquí m’ha vingut al cap ( és un arrelat vici meu, això d’anar-me’n d’una cosa cap a una altra quan em sembla reconèixer entre elles certs trets comuns)  que per aquella mateixa època regnava a l’altra banda del Canal de la Mànega aquella altra Reina Charlotte que  ara torna a gaudir d’una ben guanyada popularitat,  gràcies a  una notable (no us la perdeu)  mini sèrie spin off dels  “Bridgerton”  anomenada “ La reina Carlota”. I si la mireu, ja veureu de quina forma en ella es fan  molt evidents arguments força similars als que argumenta la Merteuil, quan analitza el paper que li ha tocat assumir com a dona en el classista món dominat pels homes en el qual  li ha tocat viure. El cert és que quan l’obra de Crimp es va estrenar a Londres (amb crítiques no massa positives, tot cal dir-ho) , molts mitjans van assenyalar que Crimp havia fet amb la Pamela quelcom semblant (tot i que menys estimulant a nivell creatiu) al que Heiner Múller havia fet  dècades abans a “Quartet” tot partint de “Les Liaisons...” : deixar a la vista els trets més perversos del joc en el qual es troben ficats els personatges. I si voleu gaudir de l’extraordinari reciclatge operat per Müller, ho teniu fàcil: només us cal anar al web de TVE replay, i admirar el memorable muntatge de l’obra interpretat al Lliure de Gràcia per una Anna Lizaran i un Lluís Homar en estat de gràcia. Això sí: les cartes de Pamela estan escrites per una virtuosa ( tot i que no van faltar males llengües que van acusar el personatge de ser una manipuladora )  criada de classe tirant a baixa ,decidida a resistir com fos  els cada cop més agressius embats seductors del seu senyoret de classe alta. Per contra, les cartes de Leclos tenen sempre com a remitents i com a receptors personatges  aristocràtics , o molt ben relacionats amb l’aristocràcia. En aquest sentit , resulta més fàcil veure’ls com a representants emblemàtics d’una decadent classe social amb perill d’acabar ben aviat guillotinada. Tot i que les intencions de l’autor d’aquestes sensacionals  cartes ( un autor, de fet , no tan revolucionari en aquest sentit com ho va ser l’esmentat Baumarchais) ,sembla ser que tampoc anaven en aquesta direcció. Ben mirat, es podria dir que llegint allò que Laclos va escriure sobre la seva obra , l’autor més aviat pretenia convertir-se en una mena d’influencer “avant la lettre” dotat , això sí ( i dit respectuosament) de la mena d’aclaparador talent literari al qual no aspiren la majoria d’influencers contemporanis. I que aspirava alhora a assolir aquella mena  de finita eternitat (ja sabem com acabarem tots plegats) que, certament, va aconseguir fer-se del tot seva ,gràcies a l’intemporal astúcia d’un text que sap com recórrer els camins del desig, els miratges amorosos, i la manipulació afectiva i/o sexual convertida alhora en metàfora de la manipulació social .Tot això  ho ha tingut present Carol López, a l’hora de posar en escena un muntatge que respon per complert ( i ser-li fidel al propi estil, mai no  pot ser considerat com un problema) al concepte teatral que marca tota la seva trajectòria com a autora i directora. Abans i després d’aquell cim amb tocs txékhovians anomenat “Germanes” ( des del meu punt de vista el  seu millor text , i , alhora ,la seva millor direcció fins ara ) , la Carol sempre ha buscar fer dels seus espectacles  quelcom brillantment i addictivament entretingut, vistós i divertit. Quelcom capaç de mantenir un ben mesurat equilibri entre la comèdia que sovint deixa ben a la vista les seves influències cinematogràfiques intergeneracionals ( abans que el nom de Woody Allen es convertís en tabú , hi va haver-hi una absolutament alleniana “V.O.S.”) i l’acurat i distès però no pas frívol retrat generacional. I aquests trets es fan també tangibles en la seva lleugera però acuradament efectiva adaptació del text de Laclos en la qual les cartes són substituïdes per diàlegs i monòlegs , i en la dinàmica i vistosa posada en escena de l’obra sorgida d’aquesta adaptació. Servint-se d’una escenografia de Joe Novoa que parteix d’aquella mena de minimalisme que busca mostrar la nuesa i l’aparell tècnic  d’un escenari però alhora no renuncia tampoc a exhibir quan cal l’esplendor amb temptacions barroques  d’altres temps , i d’un vestuari no normatiu de Nídia Tusal lliurat a un anacronisme juganer però tampoc no especialment transgressor, la Carol ofereix una molt agradable i molt digne de veure aproximació al picant epistolari llibertí. I disposa per a fer-ho d’un notable repartiment del qual , com crec haver ja insinuat, sobresurt una magnífica Mónica López, que controla per complert el joc que està jugant, fins que aquest se l’acaba empassant a ella mateixa. Al seu costat, té un repartiment que resulta sempre lluït, tot i que dins d’ell, es llueixin de forma especial la senyora Torvel de Mimi Riera i el jove Danceny que el britànic Tom Sturgess interpreta tot donant mostres notables del seu recentment adquirit domini del català,` mentre ens demostra un cop més com de bé sona el Skakespeare de “La tempesta” quan te’l recita en anglès un jove actor anglès dotat ja d’aquell esplèndid domini del vers anglès del qual  donen constants mostres el més veterans companys de professió.Però l’espectacle de Carol López, tot i estar dominat per dues  personalitats absolutament seductores, està alhora mancat d’aquella química que desprenen les personalitats seductores quan treballen de valent. La Carol, ja per començar, opta per situar aquests personatges al bell mig d’una elegant fredor escènica que sovint es mostra incapaç de traspassar les fronteres de l’elegància,  i deixar a la vista les potser no tal elegants maniobres de les  quals es serveixen les ments seductores per tal de fer caure les més inexpugnables fortaleses de la virtut. La directora recorre constantment a presentar-nos  les “víctimes” de les estratagemes de Valmont i Merteiuil com si fossin figures decoratives que es mouen amb un punt de postureig per un espai tan bonic com tirant a gèlid i encotillat, malgrat que aquí les cotilles hagin perdut la seva ubicació habitual. I en gran mesura, les mancances que exhibeix el muntatge, tenen molt a veure amb la forma com Gonzalo Cunill aborda el personatge de Valmont. Cunill és un actor esplèndid, d’això en tenim bones mostres. Però el seu Valmont estereotipat resulta un xic anèmic , pel que fa a la sensualitat que hauria d’exhibir. I està  mancat de maliciosa capacitat seductora, de la mateixa manera que ( potser impel·lides  per la correcció política que ara ho marca tot, i que imposa la seva llei en una obra com aquesta) les escenes diguem que íntimes que comparteix amb les seves “víctimes”, en van mancades de veritable carrega libidinosa. Però és que resulta que quan Valmont es posa enamoradament romàntic tot negant alhora haver adoptat una posició enamoradament romàntica, les paraules que verbalitza, es mostren ben distants del que ens transmet la seva gestualitat, la seva actitud corporal, i la seva mateixa manera de pronunciar aquestes paraules. D’altra banda, i per tal d’evitar-li a la Merteuil un final que podria set interpretat com un càstig moralista tot i no ser-ho en absolut ni en el text original ni en cap de les millors versions escèniques o cinematogràfiques a les quals ha donat origen, López li ofereix al personatge una sortida escènica que resulta també espectacularment vistosa, però que n’està mancada d’aquell brutal assenyalament de la hipocresia col·lectiva que se’n dedueix del destí que Leclos li va reservar a la senyora marquesa.Deixo pell final, però no puc deixar d’esmentar-ho  ,el forassenyat desgavell lingüístic adoptat per Carol López , a l’hora de donar-li forma a un muntatge que durant mesos s’ha estat anunciant al web del Lliure ( i amb aquest anunciat s’han estat també venent entrades al llarg d’aquest temps ) com a “espectacle en català”. Això , fins que va arribar la roda de premsa de l’espectacle, i la directora va deixar anar que aquest anava a ser en realitat interpretat tot tirant mà d’un bilingüisme que molt sovint ha estat marca de la casa del teatre de la Carol. Però que aquí, està més fora de lloc que mai. I és que aquí tenim a la senyora marquesa i al senyor vescomte  parlant en castellà cada cop que es queden sols, com  si no fossin en realitat i com tota la resta, personatges  nascuts a França que parlen francès tota l’estona. Des del punt de vista de la dramatúrgia, l’opció bilingüe resulta un bon absurd ben forçat . Però no ho és menys, quan la Carol la justifica tot referint-se a la llengua materna dels seus intèrprets. Com si Mònica López, tot i haver nascut a Canàries, no portés tota la vida fent teatre català interpretat en perfecte català . O com si no recordéssim que, tot i no ser català , fa un fotimer d’anys  Gonzalo Cunill interpretava en català aquell excel·lent muntatge de “L’oficial del dol” dirigit per Carlota Subirós. . Què ha passat , què està passant , per a que allò que abans formava part de la nostra normalitat escènica , ara s’hagi convertit en una circumstància secundaria ? Com pot ser que mentre grans actors consagrats actuen a escenaris internacionals acoblant-ser a la llengua que calgui, aquí donem com a bo que deixin de fer-ho en la llengua en la qual estava previst interpretar un espectacle, perquè aquesta no és la seva llengua materna? Com és possible que, mentre l’emergència justificada que desperten determinats temes es fa del tot  visible a la programació de determinats teatres, es transforma en indiferència quan es refereix a l’emergència vinculada a una llengua en seriós perill d’acabar convertida en un record antropològic ficat a la vitrina d’un museu? Només cal donar-li un ràpid repàs a la programació que ha exhibit el Lliure al llarg de la present temporada, per adonar-se’n del paper secundari que el català ha tingut en ella: cal també que una de les poques propostes anunciades en aquesta llengua , quedi alhora supeditada  a un forçat bilingüisme? El tema, en qualsevol cas, va més enllà d’aquestes quatre línies, i hauria d’obrir al seu voltant una seriosa reflexió.