Confesso que mai havia vist a l’escenari aquest clàssic de Pierre Choderlos de Lacros i les meves úniques referències són les cinematogràfiques. No he arribat a veure la primera versió de Roger Vadim, però sí que tinc (i molt) present al cap el Valmont de Milos Forman, i sobretot “Les amistats perilloses” d’Stephen Frears, una pel.lícula que deixa petjada, i no solament per les intrigues amoroses, corruptes i cruels de la trama, sinó en especial per tres personatges: la marquesa de Merteuil, una Glenn Close insuperable, la virginal Cecile Volanges (una gairebé adolescent Michelle Pfeiffer que es llençava a l’estrellat) i sobretot, un dels personatges més maquiavèlics mai vistos: John Malkovich, En efecte, Merteuil i Valmont eren uns autèntics psicòpates, encara que en aquesta versió teatral Carol López no l’ha ressenyat tant, deixant clar, això sí, que eren dos éssers abominables.

Aquí el plantejament és un altre: explicar clarament la història i fixar.se més en l’antagònic duel Merteuil-Valmont per aconseguir els seus objectius personals. Es a dir, qui vingui al teatre verge de “Les amistats perilloses”, o qui no recordi els precedents que acabem d’esmentar, no tindrà cap problema en seguir la història, per què aquí tots els enrenous són explicats pam a pam, sense embolics, fent molt digerible una comprensió que, la primera vegada que veiem la pel.lícula de Frears, en alguns moments es feia una mica complicada de seguir.

Així, tots els personatges ens són presentats des de bon inici i Carol López i el seu equip fan un gran exercici d’el.lipsi resumint amb molt bon sentit del ritme el text en poc menys d’hora i tres quarts. Una imagineria i escenografia sobrie i uns personatges clarament definits obren l’espectacle a tothom. Per si fòs poc, s’introdueixen algunes llicències que en aquesta ocasió, al cronista no li sobren (com ara algun número musical sortit de Broodway i alguna seqüència humorística), tot i que no tenen a veure amb el desenvolupament de l’argument, però sí fan somriure al públic.

Això sí, com deiem, el que s’ha guanyat d’una banda en explicació, en síntesi, en escenografía, en sentit de l’humor, en clarividència de personatges va en perjudici d’algunes sequències cabdals, com ara la del enamorament i desenamorament de Madame de Tournel respecte a Valmont, o en la seqüència en què aquest abusa de Cecile Volanges. En aquests casos, l’erotisme o la violència de les escenes queden reduïdes.

I aixi com Mònica López seria una Merteuil intrigant, venjativa, amb ànsies de poder, gelosa i malèfica, no passa tant amb Valmont un seductor i cavalleròs Gonzalo Cunill però potser faltat de la maldat i psicopatía del Valmont original. Finalment, no entro aquí en la pretesa polèmica del per què s’ha utilitzat el castellà en determinats moments, per què crec que s’ha de respectar l’esperit creatiu de l’obra i no en afecta en absolut a un espectacle en general recomanable, àgil, intrigant i entretingut. Una bona recreació d’un clàssic del segle XVIII per tancar la temporada en la Sala Gran del Teatre Lliure