Vagi per endavant que a servidor de vostès li molesta entre súper poc i absolutament gens que en una obra de teatre hi hagi personatges que utilitzen idiomes diferents o s’hi combinin escenes en català, castellà o serbocroat, per exemple. Una altra cosa és aquest recurs que tenim els catalans —i entre nosaltres alguns autors i directors de teatre— de recórrer al castellà cada cop que cal posar-se estupendos, moderns o graciosos. Però aquest no és el cas de Les amistats perilloses, de Choderlos de Laclos, que Carol López dirigeix al Lliure de Montjuïc i que s’ha estrenat enmig d’una nanopolèmica perquè els diàlegs entre els dos protagonistes, Valmont (Gonzalo Cunill) i Merteuil (Mònica López), són en castellà i la resta és el català.

El que sí que a un servidor de costés li molesta és que el prenguin per idiota i li intentin vendre gat per llebre, que és el que fa Carol López quan intenta justificar dramatúrgicament aquesta elecció dient que els dos personatges parlen en castellà quan estan en la intimitat i son lliures i passen al català quan han de fer servir l’idioma del poder. Naturalment tothom és lliure de trobar la fórmula que més li agradi per fer de la necessitat virtut fins i tot si això implica posar-se en un jardí ben florit afegint una innecessària pàtina ideològica al que és simplement una vicissitud de càsting: Gonzalo Cunill no domina prou el català com per assumir el seu personatge en aquest idioma. Ja està. No passa res. Es diu tal qual i t’estalvies una dutxa de crítiques a les xarxes, amén d’evitar una fuga de taquilla i, molt important, resguardant al Lliure d’una enèsima polèmica per a la ja prou minvada imatge que s’ha llaurat els últims anys.

El que sí que ha aconseguit Carol López, això no es pot negar, és afegir salsa a un muntatge més aviat insipidot i poc interessant. 240 anys després de la seva publicació, aquesta novel·la ha perdut tant mordent que no hi ha adaptació teatral o cinematogràfica que l’hi pugui afegir cert ganxo i fer-la argumentalment atractiva per a un públic curat d’espants.

En el cas que ens ocupa, a més, el repartiment la basteix amb interpretacions d’una pulcritud indubtable, però ni els actors i actrius ni a direcció aconsegueixen anar més enllà d’una fotografia molt ben enquadrada i perfectament enfocada. Cap retorn emocional, cap brillantor, cap punt d’ancoratge per portar el públic més enllà de la contemplació d’un quadre bonic, però asèptic.

D’aquest panorama més aviat desolador, cal salvar-ne, és de justícia, el Danceny de Tom Sturgess, un actor britànic que, afortunadament, es vol quedar a viure a Barcelona; i una resolució tècnica rutilant, a vegades fins i tot es diria que excessiva en relació al plantejament.  

Fora d’això, res més. Les amistats perilloses només passarà a la història per la seva polèmica primigènia. Alguna cosa és alguna cosa. Esperem que sigui la darrera per un Lliure que té al davant l’oportunitat d’abandonar la fantasia autoreferencial d’uns quants en què s’ha convertit aquests últims anys per tornar a ser el teatre —públic, no ens n’oblidem— que aquest país necessita.