La història del poder destructor dels diners i de la creixent deshumanització que han assumit les institucions econòmiques i polítiques desbordades per la boja carrera a la recerca del fàcil benefici centren la reflexió de ‘Lehman trilogy’. La incisiva i irònica peça de Stefano Massini, dirigida per Roberto Romei, sacseja La Villarroel. Com hem arribat fins aquí? El dramaturg italià respon a aquesta i altres qüestions plantejades després de la caiguda del banc d’inversions Lehman Brothers que va desencadenar la més greu crisi econòmica, ètica i social de les últimes dècades.

Tres generacions d’una família de jueus desfilen davant dels nostres ulls en el fascinant viatge emprès per l’actual director del Piccolo Teatro de Milà per narrar, en successives etapes, la deriva del capitalisme modern. L’arribada al port de Nova York de Heyum Lehman (Santi Ricart), el 1844, procedent d’Alemanya, marca l’inici del relat. Rebatejat com Henry per l’oficial d’immigració, s’estableix a Montgomery (Alabama), on obre una botiga de teixits.La arribada dels seus germans, el visceral Emanuel (Òscar Muñoz) i l’astut Mayer (Jordi Rico), ampliarà el familiar camp especulatiu. La marca acabarà denominant-se Lehman Brothers i amb ella iniciaran una frenètica carrera.

De comerciants passaran a intermediaris, entrant en parcel·les com el cafè, el cotó, el petroli o els ferrocarrils, i obriran un banc amb seu a Nova York. L’evolució cap a noves fórmules d’expansió, amb inversions en automòbils, aeronàutica, grans infraestructures i el cinema, arribarà amb la segona generació. Philip (David Vert) és un dels primers financers en valorar el potencial de l’emissió d’accions a Wall Street. El seu cosí Herbert (Jacob Torres) fa carrera en la política i és el primer governador jueu de Nova York. La seva figura exemplifica el vincle entre política i diners.

Robert (Rubén de Eguía), fill de Philip, encarna el supervivent de la gran depressió després del crac del 29. Líder de la recuperació del negoci, centra la seva filosofia en el suport a empreses orientades a potenciar el consum de masses. Creu que la prosperitat i la igualtat entre els individus arribaran per aquesta via i no amb la producció. La piràmide imparable dels crèdits entra en acció i la bogeria de la compra i venda de valors d’alt risc ens condueix fins a la caiguda del gegant amb peus de fang al 2008.

La posada en escena d’Romei aconsegueix que aquest recorregut de 160 anys pels aspres camins de l’economia sigui no només digerible sinó entretingut i alliçonador. L’obra, que fuig de adoctrinaments i està dominada per un gran sentit humanista, es beneficia d’una escenografia simple, amb graons, que facilita el trànsit d’uns personatges dibuixats fins a l’últim detall del seu perfil psicològic i que mostren sempre la cara amable del diners. Brillant crònica del nostre temps que ajuda a reflexionar sobre el fracàs del sistema.