Lehman Brothers és un nom difícilment
esborrable dins el món de les finances que ara també quedarà lligat a l’art escènic
gràcies a Lehman Trilogy, una exitosa i premiada trilogia de Stefano
Massini (de qui, no fa gaire, vam poder assaborir aquella esplèndida Dona no reeducable protagonitzada per
una magnífica Míriam Iscla) i que el Festival Grec, d’acord amb la intenció
d’aquesta darrera convocatòria, ha programat a la Villarroel.

Gairebé tres hores de representació –que
redueixen a més de la meitat el text i els intèrprets de l’obra original– mostren
d’una manera reeixida l’ascens (i la caiguda) d’una nissaga d’origen jueu
procedent d’un petit indret de Baviera que a mitjan segle XIX va emigrar als
Estats Units, on, des d’aquella primera i modesta botiga de teixits a Alabama
fins a la creació del banc i la irrupció espectacular a la borsa de Nova York,
van crear del no-res un autèntic imperi.

Els sis intèrprets, molt ben dirigits per
Roberto Romei, juguen amb precisió i expressivitat les seves cartes, i formen
un grup cohesionat que assoleix bons moments corals –amb escenes gairebé coreogràfiques
d’una gran plasticitat– i destacats treballs individuals. Santi Ricard, Òscar
Muñoz i Jordi Rico –que interpreten els tres germans protagonistes– capitanegen
el grup. David Vert, Jacob Torres i Rubén de Eguía –com a fills i nét dels
anteriors– els segueixen a bon ritme. Un ritme que de vegades esdevé frenètic i
d’altres serenament pausat i que sotmet els actors a un treball realment
esgotador.

El relat de 160 anys d’història es fragmenta
en curts i successius parlaments que, posats alternativament en boca de
cadascun dels membres Lehman, s’expressen sempre en tercera persona. Esquitxat
de pinzellades iròniques que humanitzen els personatges i els atorguen la seva
pròpia veu, la narració se centra en la seva trajectòria professional, però no
oblida transmetre alguns dels principis que van regir la vida personal
–estretament vinculada a la religió jueva– dels seus protagonistes.

Dividit en dues parts, la primera esdevé apassionant
i dinàmica; la segona, en què hi ha un interessant gir dramatúrgic, tot i ser
“físicament” molt més accelerada, es fa un xic més feixuga i pesant.

Tot i amb això, Lehman Trilogyés un bon muntatge del qual també cal
destacar-ne l’excel·lent traducció de Carles Fernández Giua.