Espectacle singular

Avís per a navegants: Le vide és circ experimental. No agradarà a tothom. Pel tempo escènic,
pel caràcter del personatge i pel sentit conceptual de la proposta, no tots els
espectadors estaran disposats a entrar en un gairebé no-espectacle com aquest. Però
això, lluny de ser greu, és un senyal d’absoluta normalitat. El vespre de
l’estrena vaig poder observar tres tipus de reacció entre el públic (però segur
que se me’n van escapar moltes altres): els espectadors que sentien que Fragan
Gehlker o els prenia el pèl o no sabia on anava, els que els va costar una mica
entrar en l’acció, i els que des del primer moment van connectar amb la
peripècia vital del protagonista i la van viure com a pròpia. Absolutament
lògic: tants caps, tants barrets.

Què, amb què i per què

Le vide és d’aquella mena d’espectacles circenses que a mi m’agrada
anomenar “de subjecte amb objecte”. És d’aquelles propostes escèniques construïdes
a partir de la relació de l’artista amb l’objecte i/o l’attrezzo, l’aparell, o
fins i tot amb l’escenografia. No és un fenomen recent: ja fa temps que alguns
artistes de circ contemporani creen espectacles a partir de la recerca i la innovació
en el material. I encara més: ho fan des de la consideració que el material és més
un subjecte que no pas un objecte. A Le vide, l’objecte, el material, l’aparell, és la corda llisa. I tot
just començar, Gehlker deixa ben clar que és un acròbata virtuós de la corda
llisa per, immediatament, deixar també molt clar que la cosa no va d’exhibició,
sinó que aquest seu virtuosisme està al servei del que ell ens vol explicar.

I, més que explicar-nos
el què, Fragan Gehlker canvia la
roca i la muntanya de Sísif per la corda llisa, per tal d’engegar una reflexió
sobre algunes de les moltes obsessions amb què constrenyem els nostres cossos i
els nostres esperits en molts moments de les nostres vides. Pura metàfora.

Com

La intel·ligent dramatúrgia de l’espectacle (fruit de
la col·laboració amb l’acròbata a la corda volant Maroussia Diaz Verbèke)
sembla inspirar-se en el treball de situacions del pallasso excèntric. Recordem
que el pallasso excèntric és un pallasso august que ha substituït el seu etern
oponent humà (el clown, el carablanca) per l’oponent objecte (la bicicleta de
Joe Jackson, els mil adminicles que remena Avner, les cadires d’en Poltrona). I
aquest objecte planteja a l’excèntric un seguit de dificultats cada cop més
complexes, que ell va resolent de manera més sorprenent cada vegada. Serà només
l’actitud, la voluntat, la intel·ligència, la perseverança del personatge el
que li farà possible trobar una nova solució a cada nou problema. Doncs bé: a Le vide, Fragan Gehlker construeix la
seva relació amb l’objecte corda llisa en paral·lel a aquestes característiques
del pallasso excèntric.

La gran jugada dramatúrgica de Maroussia Diaz i Fragan
Gehlker és conjuminar les personalitats del pallasso excèntric i les del mític
Sísif en un sol personatge: el Fragan Gelhker protagonista. El personatge Gehlker
no és un pallasso (ni ho pretén), però, tanmateix, evidencia la humana
indefensió del pallasso. I aquesta neta, sincera, evidenciada, empàtica
humanitat del personatge Gehlker fa que ens sentim solidaris i còmplices de la
seva peripècia, de la seva dèria, del seu bucle obsessiu. Abocat a la seva
situació insòlita, aquest Sísif del segle XXI ens explica moltes coses del nostre quotidià univers
motiu i emotiu; la referència a Sísif no és gratuïta: els mites no són altra
cosa que un mirall d’augment de les obsessions i les limitacions humanes.

Però l’obstinat, gairebé heroic esforç de Gehlker a la
corda llisa no és l’esforç inútil que Albert Camus va veure en el mite de Sísif.
Perquè, a més de regalar-nos molts instants de bellesa, l’esforç de Gehlker té
la validesa de plantar-nos al davant un mirall d’augment que ens empeny a qüestionar-nos
unes quantes coses sobre nosaltres mateixos.

L’impacte emocional de Le vide ve reforçat per la subtil, callada i molt eficaç participació
en directe del violinista, creador d’espais sonors i patinador en línia Alexis
Auffray.

Per a més informació de l’espectacle, em permeto remetre
el lector a la meva “recomanacció” publicada el passat dia 12:

http://recomana.cat/RECACCIONSA.ASP?ACCIO=147