Sembla una contradicció però no ho és. Perquè amb la simplicitat (i la dificultat, evidentment) de pujar i baixar per una corda llisa, aquesta peça aconsegueix transportar l’espectador molt més enllà. Sí, el mite de Sísif respira, carregat de dolor, de malediccions (què és més tràgic la peintència de Prometeu o la de Sísif que no troben final?) reprèn una altra lectura, que no deurien imaginar els dús. Perquè tots estem condemnats a repetir les rutines però un acròbata hi troba la felicitat en aquesta repetició. 

El públic entra de seguida a l’espectacle. Perquè el trànsit per sota les grades ja és un exercici efectiu, de trencar amb les convencions. Seure a les grades situades a l’escenari és un privilegi poc habitual. I, de cop, la primer trompada, tant impactant com espectacular obliga a mantenir una atenció i a voler escurar cada acció d’aquest Sísif feliç i també d’aquest tècnic inexpressiu que carrega una caixa de dispositius”Danger”, que toca el violí, que permet resseguir les preguntes dels periodistes a l’artista sobre el cansament, la repetició i la necessitat d’entendre els per quès. 

És difícil trobar-hi gaires referències a aquest tipus d’espèctacles. La nuesa del circ, que sap frenar la gesticulació, i manté els braços només per pujar el cos cap a munt o bé per mantenir l’equilibri sobre d’una taula amb un sol cavallet (Libre de Nino Bravo ressona despreocupat a les maldats dels déus). És un personatge tràgic que no s’exclama, que reacciona a les adversitats provant de mantenir el seu rumb: les cordes cauen es trenquen, es deslliguen, es converteixen en una trampa. Però, fins i tot després dels aplaudiments, l’empeny del personatge és seguir pujant les cordes, construint un món vertical que accedeixi al cel dels déus i que el traslladi al terra més humà.