(crítica de les funcions de la tardor de 2023 al Teatre Lliure Gràcia)

La companyia La Calòrica ha anat llaurant-se un nom en l’escena barcelonina amb un llenguatge propi d’humor i esperit crític, de manera que no era de sorprendre que Le congrès ne marche pas exhaurís les entrades per a totes les funcions abans d’estrenar. Es tracta d’una coproducció amb el Teatre Lliure i el Centro Dramático Nacional sobre el Congrés de Viena de 1814 i la decadència d’un canvi de règim.

Aquell període de deu mesos en el qual es desenvolupà un congrés de reunions transcendentals plenes de gresca i excessos també va patir les conseqüències brutals de l’esclat del volcà Tambora a Indonèsia, que va provocar l’aniquilació de tota una civilització, i efectes climàtics devastadors arreu. Ara bé, un grup d’alts mandataris de les potències monàrquiques europees el recorden com l’any en què van determinar la configuració del món, del seu petit món. Un bon exercici de perspectiva, com a mínim.

Detectar les situacions absurdes i fer-les protagonistes, representar amb molta ironia els contrasentits més quotidians i banals, mofar-se de fins a l’últim humà i les seves veritats absolutes dempeus a la Terra, vacil·lar i passar-se de voltes amb el públic… això és el que ens agrada, de La Calòrica. Llavors, no ens hauria d’haver molestat que tot l’espectacle fos en francès i calgués l’ajuda de sobretítols. S’assumeix que és de persona pedant anar al teatre, igual com ho és anar a l’òpera o, en una altra escala, però igual, al cinema d’autor i haver de sacrificar microsegons d’interpretació sublim perquè ens cal imperiosament entendre exactament cada paraula del que s’està dient. Més enllà de la incomoditat inicial, s’ha d’acceptar que Joan Yago, aquí, s’ha passat el joc.

Però, superat el factor més determinant, els integrants de la companyia sobradament i les incorporacions ad hoc amb més prudència encarnen genialment l’absurditat hilarant d’un retrat esperpèntic de la història d’Europa. I l’espectacle s’encarrega que es faci de forma cuidada, encara que sembli el joc del descontrol. A Le congrès ne marche pas els gèneres es desdibuixen, els estereotips culturals no es converteixen en clixés, i, sobretot, la trama és capaç d’incorporar contingut i reflexió política, social i cultural per conformar una llarga hora i mitja d’espietes als passadissos i sales de reunions de la caverna de Plató.

Poc més a dir, res com tenir pressupost per gastar-lo en grans professionals i que quedi un muntatge ben reeixit, donant-li una tercera volta incòmode a la comèdia política. Si aquest és el teatre que exhaureix entrades al teatre públic i repeteix temporada al teatre privat, jo firmo.