Era evident que la primera cimera europea de la història, el 1814, despres de l’enderrocament de Napoleó, no aniria bé…bé, pels seus representants sí que els hi va anar bé, sí. Durant més de dues setmanes, festa i girigall a dojo, però de decisions, ben poques. Per cert, decisions que podien afectar a la humanitat.

Així va ser aquella primer Congrés de Viena i segurament, això és el que diu La Calòrica, ha estat així fns els nostres dies, més o menys (i per això l’obra dona un salt endavant en èpoques posteriors i més contemporànies). Cimeres on costa o no s’acaba d’arribar a cap acord. I la història segueix, excepte que nosaltres (i a això se’ns convida) podem donar.li un tomb, canviar les bases i tenir una vida millor. Una utopía.

I la Calòrica no és de conformar. No li agrada repetir fòrmules anteriors i ha volgut apostar per un altre format, que ens trasllada a una altre època, on durant força minuts s’hi recrea el que està passant a palau (o sigui, res que no sigui lúdic, perquè tot és patxoca) i on el vals, al estar a Viena, és el predominant. I ballen, i beuen, i es droguen, i s’ajunten indiscriminadament. I no contents amb això, donen un pas endavant i s’atreveixen a fer gairebé tota l’obra en francès (amb subtítols), amb algun toc rús, l’anglès (que proporciona un dels millors moments de l’obra) i un trocet de castellà, protagonitzat pel ministre espanyol, que mereix capítol apart.

Tot i el canvi, hi han signes inequívocs de la companyía. El públic, entregat des del primer minut (entrades exhaurides al Lliure Gràcia pràcticament des del primer dia) està disposat a passar.ho bé, i malgrat la sorpresa què alguns tenen pels subtítols, s’ho passa bé i acaba dempeus ballant després d’un final gairebé apoteòsic.

Perquè, què passa si hem de llegir en una pantalla els subtítols? Perderem molt de l’obra? JO crec que no. Oi que ja els llegim quan veiem a una companyia estrangera? O anem a determinats espectacles d’algun festival estil Grec? O no us agraden les películes en versió original subtitulada?

Superat aquest petit obstacle (per alguns), la resta és disbauxa. Amb un ritme frenètic, sobretot als primers moments, quan van arribant tots els participants a la cimera, “Le Congrés ne marche pas” es pren un respir a continuació, aixo sí mantenint el to vodevilesc, amb l’aparició de Xavier Francés, l’il.lustre ministre espanyol amb un cert semblant i tarannà al Alfredo Landa de les seves primeres èpoques (la del “destape”, o de les comèdies d’Ozores o Pedro Lazaga). L’actor està genial i així ho agraeix el públic (veurem com ho rebrà el públic de Madrid quan l’obra s’escenifiqui, esperem que amb sentit de l’humor, però mai se sap).

Després li tocarà el torn a Roser Batalla, el flamant fitxatge de la companyia que protagonitza un monòleg en anglès de més de 5 miuts que mereixería tots els premis del món. I acaba l’espectacle, i amb ell el final del vals, un número espatarrant de Joan Esteve que posa el públic dempeus.

En definitiva, un nou encert de La Calòrica, tan aguts com sempre, però en aquesta ocasió amb un pas de gegant cap a la categoría de sublims.