Si ja és difícil adaptar un text literari al llenguatge cinematogràfic, encara ho és més portar-lo a escena, donar-li corporeïtat, proximitat, fluidesa i que esdevingui, senzillament, teatre. Ho ha aconseguit l’adaptació que Josep Maria Miró ha fet del relat “L’amic retrobat“ de Fred Uhlman, publicat el 1971, gran èxit de vendes i exponent de la literatura contra l’holocaust nazi, una narració que conté molts paral·lelismes amb la vida de l’autor, reconegut pintor i escriptor, també exiliat, també jueu.

La dramatúrgia de Miró i la direcció de Joan Arqué ens posen damunt l’escenari un Hans Schwarz adult (Jordi Martínez en plena forma), de família jueva, que explica la seva amistat de joventut desdoblant els seus records en ell mateix de jove (interpretat per Quim Ávila) i el seu amic de l’ànima, Konradin Von Hohenfels (Joan Amargós, que també hi posa música), de família aristocràtica i antisemítica.

És el període previ a l’ascens del nazisme a Alemanya, concretament anant a escola a Stuttgart, on semblava que l’impacte del nacionalisocialisme quedaria més apaïvagat, però on colpí com arreu. Colpí, dividí i féu greus estralls que la història no ha d’oblidar ni hem d’oblidar cap de nosaltres, sobretot en aquests temps en què torna l’apogeu delirant de la ultradreta. Avís per a navegants. I sobretot molt adequat a la jovenalla, perquè els arriba molt bé i és edificant, ho demostren les funcions que fan per a estudiants, que queden clavats a la cadira. Perquè connecta sobretot per la joventut, la tendresa, l’amistat, la companyonia. 

L’escenografia de Xesca Salvà és simple i efectiva, i juntament amb el joc de llums de Rafel Roca ens fan passar d’un temps i d’un espai a l’altre amb finor imperceptible. En el treball del moviment es nota la mà afinada de Carla Tovías, que coreografia amb molt d’encert la doble dualitat, la d’en Hans adult i Hans jove, i la de Hans i l’amic Konradin. La traducció de Dolors Udina ens ho acosta encara més.

Un conflicte polític i bèl·lic desgraciadament divideix o separa sempre persones que s’estimen, famílies, amics… Ho veiem en aquest cas de l’Alemanya nazi, però també podem recordar els serbis i els croats, o la “nostra” guerra civil. Les ideologies poden fer molt mal quan inciten l’odi, l’exclusió, la por i els sentiments més baixos de l’ésser humà i passen per damunt de la dignitat, els valors més elementals que ens fan sentir persones, la bondat, la germanor, la solidaritat, l’empatia, l’amor, l’amistat, la integritat, el pensament crític… la humanitat.

Una carta que a l’inici de l’obra queda rebregada en un racó de l’escenari i mai acabada de llegir fins al final serà el “retrobament”, tan dolorós com emocionant, dels dos amics.

Absolutament recomanable. Encongeix el cor però reconforta.

M’ha recordat Adreça desconeguda, l’obra de la nord-americana Kathrine Kressmann que el 2013 van interpretar Eduard Fernández i Lluís Homar. Una peça ben feta perquè es basava només en una relació epistolar, tot i que la perspectiva era molt diferent perquè eren tots dos adults. Però el fons és el mateix. El final, no.

Després dels pocs dies que s’està al TNC, espero que aquesta peça es vegi en molts teatres.