L’escriptor Fred Uhlman (Sttutgart, Alemanya, 1901 – Londres, Regne Unit, 1985) va escriure la trilogia del nazisme viscut i patit en pròpia pell amb tres novel·les: «L’amic retrobat», «L’ànima valenta» i «El retorn», les tres traduïdes per Dolors Udina i publicades aquí entre els anys 1996 i 1997 a Columna Edicions. La dramatúrgia de Josep Maria Miró se centra en la primera de les novel·les, «L’amic retrobat», amb els dos adolescents de protagonistes, un de família jueva, afortunadament exiliat als Estats Units, i l’altre de família aristòcrata, simpatizant de Hitler, alemanys els dos, esclar, que es troben immmersos en l’ascens i la consolidació del nazisme a partir del 1933.

Només com a informació complementària i per recomanar la lectura de la trilogia arran de l’adaptació teatral de la primera novel·la estrenada al Teatre Nacional de Catalunya a tocar de la pandèmia el 2019, cosa que la va mig estroncar, i recuperada encertadament ara al Teatre Goya, afegim que la segona novel·la d’Uhlman dóna una visió del que relata a la primera, però des del punt de vista del jove adolescent de família aristòcrata. A la tercera novel·la, Uhlman fa tornar el jove personatge jueu a Alemanya i reflecteix la visió i la necessària cicatrització del tot el que havia succeït amb el genocidi nazi contra la comunitat a la qual pertanyia.

És per l’atzar de la nova tragèdia que viu ara el conflicte reobert entre Israel i Palestina que a «L’amic retrobat» es parla del poble jueu i del poble palestí. Un atzar, esclar, que fa que «L’amic retrobat» ressoni encara més com a oportú i actual, tot i que lamentablement, des que Fred Uhlman la va escriure i publicar el 1971, no havia perdut aquest plus d’identificació amb la realitat, mal que sigui com a testimoni d’un temps que equivocadament tothom donava ja per superat i impossible que es tornés a repetir.

La dramatúrgia de Josep Maria Miró concentra en noranta minuts la relació que s’estableix entre Hans (el noi jueu) i Konradin (el noi aristòcrata). Fa que allò que hauria de ser només una estreta amistat de joventut passi per tots els estadis des de l’admiració i l’estimació a la desconfiança, el desengany i la frustració. En aquest sentit, si els espectadors s’endinsen en la segona novel·la, trobaran que Hans descobreix anys després, mitjançant una carta que li arriba de Konradin, escrita tres dies abans que fos executat el setembre del 1944, la petició que aquest li fa de demanar-li perdó pel que una part de la comunitat alemanya havia fet a la comunitat jueva.

A «L’amic retrobat», el que s’hi desvela és a partir de la informació d’una agrupació d’antics alumnes del centre educatiu d’Stuttgart, on van coincidir, que li demanen la seva col·laboració per alçar un monument en memòria de les víctimes. I és així com Hans sap ja d’adult que el seu amic d’adolescència, Konradin —malgrat ser de família aparentment pronazi— havia estat executat per haver participat presumptament en el fracassat complot contra Hitler.

Un desenllaç que el torna a acostar a Konradin quan s’assabenta que no només les víctimes havien estat els jueus assassinats en els camps d’extermini. Fred Uhlman —en part narrador de la seva circumstància biogràfica— plantejava ja fa quaranta anys dos objectius: divulgar, recordar, fer saber, no oblidar el passat i també reconciliar, retrobar i tancar, si era possible, la ferida. El seu intent no ha estat en va. L’objectiu final, però, encara perilla.

La trama de «L’amic retrobat» fa un recorregut que es tanca en cercle a partir de la carta que Hans rebrega i rebutja a l’inici de l’obra. Des del primer moment de l’inici de la lectura, a la rebregada de rebuig de Hans —ja adult— fins al final quan torna al bolic de paper rebregat que ha estat en un racó de l’escenari durant tota l’obra com un testimoni mut, per desplegar-lo de nou i descobrir aleshores el llistat de joves que havien estat víctimes del règim nazi, amb Konradin inclòs com a presumpte participant del complot.

La posada en escena de «L’amic retrobat» és austera perquè es basa sobretot en la paraula. L’escenografia la integren tres mòduls blancs mòbils que serveixen als intèrprets per convertir-los en murs on enfilar-s’hi o per extreure’n els bancs i dotar d’un cert dinamisme l’acció i també per capgirar-los davant darrere —en un moment donat serveix per posar en escena un piano també blanc—, matisar-los amb tons de color diferent i fer fins i tot que un espectacular cap d’ós dissecat —obra de Martí Doy— presideixi el saló de l’habitatge noble de can Konradin.

La posada en escena que dirigeix Joan Arqué —company de batalles de pista de clowns amb Jordi Martínez i els seus Rhums—, combina el gruix de text que aporta la dramatúrgia amb moments de ball, de moviment i de coreografia, cosa que està a les mans, sobretot, dels dos actors joves, Quim Àvila i Max Grosse Majench —que en aquesta reposició ha substituït l’actor Joan Amargós—, deixant per al veterà actor Jordi Martínez —en part, impulsor del projecte— els moments narratius més densos que segueixen estrictament el fil de la novel·la en la mateixa primera persona que utilitza Fred Uhlman en la veu de Hans.

Les tres novel·les de Fred Uhlman, als anys noranta, van batre un dels rècords de vendes en català, De la primera, més de 85.000 exemplars. La segona va tenir també una notable recepció amb més de 15.000 exemplars. Un rècord lluny de les xifres actuals perquè aleshores es van incloure en plans de lectura per a joves. Pel testimoniatge que representa l’obra de l’escriptor Fred Uhlman, l’adaptació teatral va ser el 2019 i és també ara, una opció de les imprescindibles per a tota mena d’espectadors, però sobretot per a espectadors adolescents, com ho són els dos protagonistes, Hans i Konradin, de «L’amic retrobat». (…)