No és un dels textos més coneguts de Rusiñol, ni tan sols és gaire llarg, però aquí li han donat la volta a la truita i han aconseguit una victòria rodona. La història original del geni reivindica l’ofici d’artista, d’una companyia que arriba a un poble per donar vida als seus ciutadans. Però Marc Rosich, Anna Rosa Cisquella, David Pintó i companyia l’han girat i li han donat un toc marcadament subversiu i reivindicatiu: la companyia de l’alegria arriba a una ciutat gris i convida els ciutadans a rebelar.se davant l’autoritat dictatorial del seu alcalde, també gris, per tal d’aconseguir la llibertat…una llibertat que també anhela una de les membres de la companyia, una Mariona Castillo pràcticament enreixada i maltractada pel seu company, un insòlit Jordi Coll en la seva faceta de guitarrista.

Per tant, ja tenim dos elements nous respecte l’original: la reivindicació i la violència de gènere. Afegim el segell Dagoll dagom (última creació musical de la companyia? Això és el que ens diuen, esperem que no, des d’aquí la nostre particular reivindicació), un segell característic que aplega una magnífica direció musical, unes lletres que enganxen i que reuneix un bon estol de figures en el seu repartiment. Remenem…Però això no és tot: la direcció musical d’Andreu Gallén és magistral, ja la coneixem però no deixa d’enganxar.nos. Els actors? Agafem nova fornada (entre ells Eloi Gómez, quan començarem a reivindicarlo ja com un dels grans del musical català dels útims cinc anys? La seva evolució des de “El despertar de la primavera” és bestial”), la barregem amb actors ja consolidats i brillants (l’omnipresent Mariona Castillo, el mateix Jordi Coll) i afegim una gran estrella que a més feia anys que no feia musical i que s’ha trobat com a peix a l’aigua: Àngels Gonyalons.

Amb 42 anys de carrera artística, la Gonyalons només havia fet un parell de números musicals fa uns anys a “Sister act”, però aqui es troba en el seu món, i demostra lo bona que ha estat i segueix sent. En molts moments de la funció l’actriu/cantant/ballarina exhibeix la seva classe, elegància i el seu estat de forma, immillorable. Calla, calla, que no n’hi havia prou amb això: m’oblidava dir que els actors saben actuar i cantar; i els cantants saben cantar i actuar…i fer de tot…el mateix Coll actua al mateix temps que toca la guitarra, la Mariona Castillo….són autèntics superherois i superheroïnes.

Ja ho tenim tot? Podem remenar? Nooo, encara falta un factor fonamental per qui això escriu: la coreografía; i aquí, al igual que “Mare mar”, que “La filla del mar” que….sorgeix la figura d’Ariadna Peya, brutal, dotant als números musicals d’una bellesa enorme, amb canvis de ritme, girs, agressivitat, tranquil.litat per tornar a l’agressivitat…que enganxen des del primer moment.

Ara sí, remenem. La resta és molt fàcil: el públic surt complagut de veure una funciò no excessivament llarga, que manté un bon ritme, i que gràcies a tots aquests elements fa que, a diferència d’aquells desventurats habitants del poble gris on l’alegria els passa pel davant, a nosaltres, als espectador, l’alegria se’ns queda per una bona estona.