El treball que hi ha a L’alegria que passa és incommensurable. El talent i les ganes són també immenses. Han trobat un equilibri perfecte entre una espectacularitat comercial i la voluntat de despertar consciències amb la forma que millor els identifica. L’equip és tan honest com capaç de cantar, ballar, interpretar i posar bona part de la música en directe. D’una intensitat que costa trobar el moment chim-pum perquè el públic pugui expressar la satisfacció aplaudint. En aquesta posada en escena, a més, hi emergeix una Àngels Gonyalons que està monumental: el paper hi convida però sobretot, ella sap aguantar com ningú les pauses i les mirades. Sigui en el paper de clown o en el de l’alcaldessa i propietària de la fàbrica La Puntual de Complements.

A la ciutat gris, on es desenvolupa l’acció, una troupe d’artistes arriba per alegrar la ciutadania. Hi ha qui confiarà que aquella llavor sigui l’embrió d’una revolució. Hi ha que el voldrà convertir en el seu xou preelectoral. Ells, en realitat, buscaran un lloc on compensar la seva aposta per la bohèmia i nomadisme. El quadre, enriquit amb la dramatúrgia de Marc Rosich, la música d’Andreu Gallén i una coreografia omnipresent d’Ariadna Peya, destapa una història d’amor impossible. Va molt més enllà de l’original de Santiago Rusiñol (el mateix de L’Auca del senyor Esteve , L’hèroe, Els Jocs Florals de Can Prosa i de Gente bién o El bon policia) i atorga un paper molt més actiu a Lina, per exemple, en la baralla final. I en el desenllaç (que no podem revelar).

L’alegria que passa confronta dues maneres de viure (entre el desig i el conformisme). El conformisme és latent, gris, constant, com si els telers toquessin una base rítmica quasi hipnòtica, que s’expressa en prosa. La veu i la guitarra, en canvi, forgen l’himne de l’art, de la poesia, de la utopia. Pot una petita sintonia despertar una ciutat? Pot una il·lusió arrencar la crosta sedimentada amb anys de privilegis i desgreuges?

Dagoll Dagom diu que fa la seva darrera obra de creació. Fa un cert pànic pensar en què passarà l’endemà. Però també les companyies han de saber donar el testimoni. En aquesta obra, el triumvirat creatiu ha demostrat que té fusta per defensar peces. Gallén i Peya ja van demostrar-ho a Maremar, tot i que el conte (també amb una voluntat de denunciar i empatitzar amb els refugiats desfavorits) era més aviat prim. La ciutat grisa reacciona amb por davant dels canvis (que sovint els porten a un estadi més precari). Els artistes salten els marges convençuts que hi ha camp verge per córrer i descobrir. En aquest sentit, benvingudes les aventures de La filla del mar, de La Barni Teatre, per exemple. De la frescor de Pares normals. I també de la producció catalana de Golfus de Roma. El teatre (també el públic) necessita productes amb rastre, que ensenyin que sota la brillantina tant ben feta i executada d’altres musicals amb el segell de Broadway o Hollywood, hi ha musicals en què ensenyen, que porten el compromís i l’art tatuat a la pell. El mèrit d’aquest Dagoll Dagom és d’un treball en equip on destaquen troballes com Eloi Gómez (El despertar de la primavera), Júlia Genís (Érem tres germanes) i Pau Oliver (fent un entranyable fill de l’alcalde desorientat), al costat de Gonyalons, d’una intensa Mariona Castillo (Mamma mia, Mares i filles, La filla del mar…) i la presència latent de Jordi Coll, David Pérez-Bayona, Basem Nahnouh, Pol Guimerà. Si la poesia es tatua manté l’efervescència natural i segella un compromís més enllà d’una temporada al Poliorama; Es pot viatjar de L’alegria que passa a l’alegria que marca.