Quina meravella d’espectacle i, sobretot, quant de talent hi ha darrera de L’alegria que passa, l’espectacle amb el qual Dagoll Dagom s’acomiada dels escenaris. Un comiat agredolç, val a dir, perquè és inevitable traçar paral·lelismes entre aquest adéu i la magnífica adaptació del text original de 1898 de Santiago Rusiñol ambientat en un poble gris controlat per un cacic sense escrúpols al qual un bon dia arriba una companyia plena de color i llibertat. La coincidència peremptòria d’aquests dos móns provoca una catarsi continguda que, malgrat tot, no canviarà res o, si més no, no ho farà de forma immediata. Una obra de missatge fosc i pessimista: “Vosaltres us quedeu la prosa, nosaltres ens enduem la poesia”, diuen al final de l’espectacle els mebres d’aquesta companyia. I ho diu Dagoll Dagom, es diria que a manera de testament vital. 

Més enllà de conclusions metafísiques i, potser, lectures hiperbòliques, el cert és que aquesta darrera proposta dels Dagoll és, repetim-ho, extraordinària, en tots els sentits començant pel seu plantejament: agafar una peça curta del teatre clàssic català (L’alegria que passa es va estrenar el 1898 al Teatre Romea i malgrat el seu èxit inicial no ha sovintejat als escenaris per la seva brevetat), i convertir-la en un musical rabiosament contemporani que parla als espectadors de tu a tu i els interpel·la sobre la realitat que es trobaran al sortir del teatre.

La dramatúrgia d’Anna Rosa Cisquella i Andreu Gallen i el text i la direcció de Marc Rosich posen el teatre català al nivell de les grans escenes europees on aquest tipus de translacions són el pa de cada dia. Les coreografies, brutals, d’Ariadna Peya i la música (amb aires de Hamilton i brises de Dear Evan Hansen) d’Andreu Gallén no fan més que reforçar aquest emmirallament europeu, poc freqüent per aquí segurament per excés de cupo de ciutadans del món, estigmatitzadors de cultureta i repartidors de títols de provincialisme. 

Una base solidíssima que s’encomana a tot el que sustenta, començant per una interpretació rutilant amb actors i actrius completíssims que es desdoblen en escena no només per encarnar els diferents personatges sinó també per fer de músics, cantants i ballarins en un autèntic desplegament de virtuts. Eloi Gómez és un mestre de cerimònies fantàstic, Mariona Castillo ofereix moments per arxivar a la història del bon teatre musical i el mateix es podria dir de tots els intèrprets, procedents d’àmbits diferents però que aquí han empastat una companyia extraordinàriament versàtil. I, com a cap de cartell, una Àngels Gonyalons per qui es diria que no passa el temps, elèctrica i energètica com sempre. 

Amb una escenografia austera però poderosa d’Albert Pasqual, una il·luminació magnífica de David Bofarull i, en general, una factura tècnica de primera divisió, potser l’únic ‘però’ que es podria formular a L’alegria que passa és que, tot i tractant-se d’un comiat escènic, costa de veure-hi la signatura de Dagoll Dagom. Qui l’hi busqui, segurament no l’hi trobarà. però hi trobarà una formació amb una capacitat inaudita d’adaptar-se als temps que corren, una saviesa teatral indubtable i un desacomplexament envejable signant un espectacle senzillament magnífic.