Anna Maria Ricart s’ha erigit en una de les traductores i adaptadores més sol·licitades dels últims anys. Té un sisè sentit a l’hora de treure l’essència dels textos i de traduir-la a un català ric en matisos, tants com personatges hi hagi. Moltes de les feines que fa parteix d’un material literari aliè a l’estructura teatral, la major part de les vegades són novel·les. Aquest és el cas de La veritat sobre la llum de la islandesa Auður Ava Ólafsdóttir (Reykjavík, 1958), una història de llevadores, aquestes matrones que ajuden a portar la vida en aquest món. El material sensible, ple d’humanisme i històries transcendents, ha estat seleccionat i convenientment adaptat per a donar un text que amb la direcció de Ferran Utzet representa en carn i ossos la sensibilitat de l’autora original. Però l’obra que es pot veure al Teatre Akademia no es pot desprendre de l’ombra de la novel·la, es veu massa el material sobre el qual parteix.

Tanmateix, aquest defecte és congènit a la gran majoria d’adaptacions que es fan de novel·les. El debat sobre la moda d’adaptar novel·les ja fa temps que està instaurat. D’aquest debat se’n deriva dues possibles conclusions. La primera és que els directors i productors estan cansats de dirigir els clàssics de tota la vida (també alguns espectadors, no cal negar-ho) i que altres obres ja escrites no resulten tan interessants com les novel·les que van apareixent al mercat. La segona és que si tampoc els hi interessa les obres ja escrites, tampoc sembla que prefereixin apostar per la dramatúrgia local de nova creació. Òbviament, això no és una cosa generalitzada, però any rere any creix més aquesta tendència.

Si ens centrem en la representació de La veritat sobre la llum, el seu principal defecte és que pel qui no ha llegit el llibre l’obra es perd en alguns moments. El més simptomàtic de tot és quan l’amiga que m’acompanya, que desconeixia que l’obra era una adaptació d’un llibre, em comenta a la sortida que creu que és una història que estar millor explicada en novel·la. Vol abraçar massa cosa d’un llibre que té tota l’extensió per aprofundir en una sèrie de personatges que aquí són més satèl·lits, i explicar alguna trama que aquí està apuntada breument i que no sembla aportar massa al conflicte original (la correspondència per carta amb la tal Winneberg).

Tanmateix, un entra dins la història d’aquesta llevadora que sembla sortir d’una situació anímica complicada. La Dýja viu abnegada per la seva feina, portar a la llum bebès. Però ella viu enfonsada en una foscor vital. Al seu al voltant orbita el fantasma/record de la seva tia-àvia Fífa, que la sentim a través de diàlegs ficticis sobre l’ofici, deixant anar petits monòlegs o a través de les reflexions apuntades en tres carpetes. Aquestes reflexions són el material més ric de l’obra. Una espècie de diari que la difunta llevadora va apuntar sobre la fragilitat humana i donant vàlua al seu ofici. El més bonic és veure el contrast entre els comentaris cínics i descreguts de la Fífa i les seves reflexions més meditades. L’impacte d’aquesta dona en la protagonista és important. Però la transformació de la Dýja serà a través de l’ajuda que aquesta donarà als altres en aquell hivern ventós. No són persones que han de donar llum -tot i que cada una a la seva manera hi tenen una relació-, sinó que busquen la seva comprensió i companyia per sortir dels seus propis atzucacs vitals. L’electricista i la seva dona amb depressió postpart; el turista australià que ha vingut a rumiar als antípodes del seu hàbitat mental i sentimental; la germana meteoròloga que busca reconnectar amb ella mentre pateix una possible ruptura matrimonial (una altra subtrama que no acaba de ser resolta); la jove companya llevadora que viu angoixada per fer bé la seva feina. 

La història es va desplegant a poc a poc, sense plantejar cap gran conflicte d’entrada, sinó més aviat una sèrie de situacions quotidianes que amaguen llàgrimes i silencis. Amb aquest material, Ferran Utzet, probablement un dels directors amb més sensibilitat a l’hora de tractar petites històries dramàtiques (i que repeteix amb gran part de la companyia després d’El silenci dels telers), sitúa els seus personatges en el pis de la Dýja, heretat de la seva tia-àvia. Un escenari naturalista (cortesia de Sergi Corbera Gaju), però que la paraula i el moviment de les actrius a vegades ens situa en altres indrets. La direcció, en aquest sentit, busca situar els personatges en distància, separant-los i ajuntant-los, buscant sempre la connexió emocional que el mateix text proposa. 

Al seu servei, destaca poderosament la Maria Caselles, qui ofereix una sentida i continguda interpretació, fent transitar el seu personatge cap a un viatge emocional que va de la melangia a l’alegria. Tot i que la borrasca amenaça des de l’exterior, Casellas sap com ha de combatre la tempesta que viu el seu personatge. Al seu costat, Andrea Portella crea diferents personatges de diferents energies i Roger Julià crea els dos personatges masculins, contrapunt més vitalista de les dones. Finalment, està la Rosa Renom, el nom reclam, que fent de Fífa crea un personatge simpàtic que exerceix de guia sorneguera de la protagonista. Un bonic personatge que l’actriu resol amb solvència contrastada. 

Aquesta llum que tant costa de gaudir pels personatges de l’obra refulgeix de mica en mica al voltant d’uns personatges ferits. Però la història també dibuixa ombres que no es poden obviar.