A la generació que encara ha tingut l’oportunitat de néixer a casa i no en la fredor d’un quiròfan quan li parlen de les “llevadores” li evoquen uns personatges imaginaris que no ha conegut però que té tota la consciència que són les primeres mans que l’han tingut als braços i els han llençat a l’atzar de la vida.

Segons la llengua islandesa, la paraula “llevadora” n’inclou dues d’essencials: “mare” i “llum”. Per això, fa una dotzena d’anys, els islandesos segurament van triar “llevadora” com a la paraula més bonica de la seva llengua. O potser també perquè van ser conscients de qui els va dir el primer bon dia.

L’atzar ha fet que coincideixin a la cartellera dues obres ambientades als països nòrdics, Finlàndia i Islàndia, i que, en les dues, es faci referència i es mitifiqui el fenomen de l’aurora boreal. A «Lapònia», de Cristina Clemente i Marc Angelet, l’humor és la clau de l’obra. A «La veritat sobre la llum», una adaptació d’Anna Maria Ricart sobre el relat d’Audur Ava Ólafsdóttir (Reykjavík, Islàndia, 1958), escriptora, professora d’història de l’art i directora del Museu de la Universitat d’Islàndia, un relat que amb traducció de Macià Riutort es troba publicat a Club Editor, la recerca de la serenitat del jo és el motiu central. Les dues, però, com deia, tenen com un miratge l’aurora boreal.

La posada en escena de «La veritat sobre la llum» destaca, no només per la interpretació coral encapçalada per la murrieria de la tia-àvia que representa l’actriu Rosa Renom, sinó també per l’ambientació sonora de Guillem Rodríguez i la il·luminació del mateix director de la peça, Ferran Utzet. Aquests dos elements acaben sent com un personatge més que marca l’ambientació atmosfèrica, a tocar de Nadal, quan a Islàndia els dies són més curts —sis hores a tot estirar— i el trànsit entre la foscor i la llum es converteix gairebé en una necessitat vital.

És al voltant d’aquesta simbologia per on es mou la trama de l’obra perquè la història, si n’hi ha, és gairebé imperceptible. El que realment confegeix el relat és la recerca de la llum, des del naixement fins a la mort. I en aquesta recerca de la llum hi ha les llevadores, com a autèntiques menestrals de la naixença, però també la comparació amb l’espècie marítima de les balenes que ajuden el part d’una balena quan arriba el moment, o el secret de les patates que creixen en la foscor, a més de la presència de l’alletament amb el quadre d’una marededéu amb el mugró ben prominent per alletar el nen Jesús, o la tempesta que s’anuncia de la germana meteoròloga; l’herència del pis i els records deixats de la tia-àvia a la germana que ha continuat amb la nissaga de llevadores de la família —que interpreta l’actriu Maria Casellas—, però aquesta en clau moderna i menestral de la maternitat, llevadora d’hospital, almenys assistent en dos mil parts, i que passa per una etapa d’una certa crisi existencial; o encara l’estranger que ha vingut de l’altra banda del món, d’Austràlia, a l’àtic llogat com a pis turístic i obsessionat per l’esclat de l’aurora boreal, a banda de les apagades de la llum i les bombetes del vell pis de la tia-àvia que es fonen sovint i que requereixen la presència d’un electricista que havia estat pare en un dels parts assistit per la jove llevadora.

«La veritat sobre la llum» és una obra per paladejar suaument acompanyat de cadascun dels personatges. Per recórrer amb ells la solitud marcada per les trucades de mòbil i la pressió del sopar familiar de Nadal. Per deixar-se emportar per la poètica de les paraules i la poètica també de l’escenografia plena de calidesa de Sergi Corbera, i per veure els diferents perfils generacionals, el de la tia-àvia i el de la llevadora jove, el de la mare en ple part i en postpart, el del pare novell electricista superat per la naixença del seu nadó, el de les dues germanes, la que preveu la tempesta com un apocalipsi que ensorrarà tot Islàndia i la germana llevadora que s’arrauleix al voltant del clima en el refugi de la casa ancestral de la tia-àvia.

Tot de personatges que, fora de la tia-àvia (Rosa Renom) i de la reneboda llevadora (Maria Casellas), alternen l’actor Roger Julià —amb un moment de guitarra i balada de bressol popular islandesa— i l’actriu Andrea Portella Fontbernat, sempre rondant al voltant de la tia-àvia, com a figura central, que és la que ha obert el foc lapidàriament, en la penombra d’un marge de l’escena, amb una profecia llençada al vol: «Per poder morir, primer cal néixer».