Ferran Utzet dirigeix al Teatre Akadèmia La veritat sobre la llum, l’adaptació teatral que Anna Maria Ricart Codina ha fet de la novel·la homònima –en traducció catalana de Macià Riutort (Club Editor, 2022)– d’Auður Ava Ólafsdóttir (Reykjavík, 1958). Si la novel·la va precedida d’una cita de Blaise Pascal i una nota on s’explica que l’any 2013 els islandesos van votar com el mot més bonic de la seva llengua el que significa llevadora (ljósmóðir) –i que, etimològicament, ajunta la paraula “llum” i la paraula “mare”–, la dramatúrgia prescindeix d’aquests prolegòmens per explotar les potencialitats teatrals del text: esporga o redistribueix fragments i posa en boca d’algun personatge intervencions que en l’original eren relatades en estil indirecte. Ricart demostra, un cop més, el seu ofici i expertesa com a adaptadora teatral. Per la seva banda, Utzet aconsegueix captar els paisatges anímics i traduir-los també en termes lumínics –ell mateix signa el disseny de llums–: el blau de la introspecció i les irisacions fulgurants de les aurores boreals. La composició musical i l’espai sonor de Guillem Rodríguez resulten igualment decisius per a la creació d’una determinada atmosfera.

L’acció se situa en ple hivern a Islàndia, quan tenen lloc les nits més llargues. La protagonista, la Dýja, és una llevadora que rep i incorpora tot un llegat de reflexions de la seva tia-àvia –de qui ha heretat el nom, la casa i l’ofici– sobre balenes, nits àrtiques i avantpassades que es perdien entre el cel i la terra. Cal destacar la continguda i alhora eotiva interpretació de Maria Casellas, que traspua una il·lusió progressivament retrobada. L’escenografia de Sergi Corbera Gaju consta d’un recinte ben delimitat que ens situa en l’interior de la casa de la Dýja, però que també evoca o conté una sala de parts i es contamina de l’exterior agitat per la borrasca. El terra està cobert d’una lleugera capa de sorra, que suggereix l’impacte del vent o del temps. Quan algú vol entrar dins l’espai de la protagonista, ha de donar tota la volta per anar a picar el timbre. La majoria dels mobles –vells i sobrers– de què es parla es troben en una extraescena situada al lloc que ocupa el públic.

Un seguit de personatges interaccionen amb la Dýja: tenen les seves ombres, però, cadascun a la seva manera, l’empenyen cap a la llum. Andrea Portella Fontbernat tan aviat interpreta la germana meteoròloga, experta en el comportament de les masses d’aire a l’estratosfera, com la companya llevadora o la jove mare obsessionada amb el fet d’haver portat al món un fill destinat, com tots, a la mort –les dones infanten a cavall d’una tomba, que deia Beckett–. I Roger Julià alterna dos papers amb molt d’encant: un afable turista procedent dels antípodes, interessat a veure “com s’ordenen les estrelles en el vostre cel”, i un peculiar electricista que té por de la foscor. Gràcies a la intervenció d’aquest darrer, ja no es fondran més bombetes a ca la Dýja, finalment decidida a reparar el reparable i sortir de nou a la llum.

Però és sobretot el llegat de la seva tia-àvia Fífa, tot un caràcter, el que li permetrà sortir d’un estat perllongat de tristesa. La seva antecessora, que va treballar a la maternitat durant gairebé mig segle, donava als nadons un missatge de benvinguda –“Que visquis moltes sortides i postes de sol”–; els feia robeta de punt i obsequiava les mares amb pastissos de merenga i xerès. Resulta una figura tan central per a la formació de la narradora i protagonista que l’adaptació teatral opta per dotar-la d’una presència escènica benvolent i tutelar que assumeix la sempre encertada Rosa Renom. Ja de bon començament, quan la Dýja afirma que l’experiència més dura de l’ésser humà és néixer i evoca el “fardell de carn que brama a la bàscula” –amb “els ulls encara plens de la foscor de les profunditats de la terra”–, entenem que ha fet seves les paraules i ensenyaments de la Fífa.

En obrir la capsa amb les carpetes de la tia-àvia, més de set-centes pàgines mecanografiades –entre cartes, articles i projectes d’assaig–, s’adona que escrivia igual com parlava, dient les coses sense que vinguessin a tomb. Amb un estil canviant –líric, científic, profètic– i la convicció íntima que tot està interconnectat, acumulava aforismes i reflexions sobre la vida animal, la natura tumultuosa, l’atzar –la vida és “un enfilall de coincidències”– i la condició humana. Va deixar escrites també les memòries d’algunes llevadores de la generació anterior a la seva, dones coratjoses capaces de travessar muntanyes gelades per assistir a un part. A la Fífa, l’olor dels nounats li recordava la de les patates al celler, barreja de terra i florit. I no podia estar-se de comparar el “nadó tot nu” –“tan delicat i fràgil com l’ala d’una mosca”, “més fràgil que un gerro de porcellana, que un ou d’ocell”– amb la versió més nociva de l’humà adult, capaç de destruir el planeta i cometre més atrocitats que qualsevol altra espècie.

La veritat sobre la llum és un cant sense estridències a la vida, una crida a la llum de l’alegria, el coneixement, la descoberta. Hi ha sentències d’allò més belles i inspirades, com que l’ésser humà, crescut en la foscor, “no es recupera mai d’haver nascut”, i que “el més difícil és acostumar-se a la llum”. Una sèrie de formulacions colpidores que irrompen amb la força insòlita de la veritat collida o trobada. Escrita –aquí, quintaessenciada– en un llenguatge poètic i senzill alhora, amb un ritme orgànic i molt ben defensat pels intèrprets, l’obra ens reconcilia amb les èpoques de foscor –“negror eterna i insondable […] un mur clos, un espadat vertical […] tallat a pic”– per propiciar una obertura renovada al món, l’ànsia d’explorar-ne la “llum canviant i en perpetu moviment”. Perquè, després d’una mala ratxa, un dol o un replegament anímic, sempre arriba el moment de tornar a sortir del cau. I perquè cal aprofitar la llum, i estimar-la, quan ens és donada.

Crítica publicada a Red Escénica l’11 d’abril de 2025