La venus de les pells

Aneu en compte! La Historia, gràcies a déu, ens ha ensenyat a malfiar-nos de tots els deus. Però això no significa que ens tinguem que fiar incondicionalment de les deesses, que també elles se les saben totes, i saben com fer-nos caure ens els seus bons paranys. I això ho dic pensant per exemple en el  -d’altra banda- excel·lent muntatge de la més que notable obra de David Ivers “Venus in Furs” que Guido Torlonia presenta al Teatre Akadèmia. Repeteixo: cal anar en compte. I no reduir a una simple interpretació feminista del tema  – a l’espectacle, de vegades s’ensuma aquesta temptació-  les complexitats de la relació que s’estableix entre una actriu anomenada Wanda (quina casualitat!)  que es presenta a deshores a una audició per aconseguir el paper de Wanda ( la protagonista de la novel·la de Masoch que li va donar forma literària al masoquisme) , i en Thomas, el dramaturg i director escènic que ha preparat aquesta adaptació del cèlebre relat. I que després d’una dura jornada de càsting, està arribant a la conclusió que cap actriu de cap edat, reuneix  les condicions per  fer-se càrrec del paper. Ja per començar , com és possible que vagin tan despistades a l’hora de transmetre la feminitat que requereix el personatge!Ho dic per tercer cop: cal anar en compte. A la novel·la plena de referències autobiogràfiques escrita per Leopold von Sacher-Masoch – ell mateix,  tot un bon masoquista - , la Wanda insisteix molt en assegurar-nos que , quan accepta situar-se en la posició dominatrix que li reclama el seu enamorat esclau incondicional, ho fa a desgrat seu: és ell , qui demana que ella s’ubiqui en aquest pla! És ell , qui fa que ella  acabi trobant-li molt de gustet a la seva nova posició , i acabi també gaudint d’aquest nou poder adquirit ! Però – i aquí s’hi pot reconèixer l’element transgressor introduït  per Masoch també en aquest aspecte- , tot  trencant certes barreres morals i certs miratges amorosos , el que fa també Wanda és guanyar nous espais de llibertat. I reconèixer - tot negant que hagi estat la seva elecció- el plaer teòricament no buscat  però ja latentment desitjat amb el qual s’ha acabat trobant “per culpa” d’en Severin. Un  Severin al qual acaba acusant  de ser tot  “un corruptor de dones”... potser perquè sempre resulta més fàcil acusar els altres d’allò que nia  dins teu ( la primera aparició del personatge a la novel·la ja dona  forces pistes en aquest sentit) que assumir en veu alta segons quins plaers. No: decididament – en això, li dono tota la raó al Thomas- , aquestes novel·la no en té res de pornogràfic; evidenciar la complexitat dels nostres desitjos ocults , no pot ser mai considerat com a pornogràfic. Per contra, el que fa Masoch tot donant-li forma a allò que formava part del seu més masoquista tarannà, és donar-li també visibilitat a allò més ocult que pot niar en el desig d’una dona: i ell,en va conèixer més d’una, que sabia com extreure-li bon plaer sexual a la submisa esclavitud de l’altre. El gran encert del text de David Ivers consisteix precisament en fer conviure totes aquestes complexes ambigüitats que,  en realitat, no es contradiuen una a l’altre, sinó que venen a complementar-se . Ni Ivers, ni tampoc  el relat de Masoch – sobre el qual el gran filòsof Gilles Deleuze en va fer  una brillant dissecció a l’assaig “Allò fred i allò cruel”- opten per la visió unidimensional; per aquella mena de pressa de posició condemnatòria o absolutòria que cauria en l’esquematisme del judici moral. Ni la Wanda humana, ni la Wanda divina, ni el Thomas dramtúrg, ni el Severin fictici amb e lqual ell mateix es pot identificar, poden ser simplificats d’aquesta manera, perquè això els situaria a nivell de l’estereotip. I aquests essers, el que fan justament és qüestionar els estereotips... fins i tot si això emprenya a alguna que altra deessa. Ivers , d’altra banda, té el gran encert de jugar amb totes les implicacions associades a les relacions de dominació que es poden establir en un càsting ( i en els temps que corren , no cal ni remarcar-les), i integrar-les en una dramatúrgia que no deixa de ser alhora una intel·ligent adaptació de la novel·la original. Acostumat a moure’s pels escenaris de Broadway i a saber utilitzar aquella mena de recursos capaços d’arribar al gran públic , Ivers sap també com fer d’aquest acoblament una peça sexi farcida amb tocs de misteri i d'humor ,  i guarnida amb llampecs sonors i visuals que et van anunciant la naturalesa diguem que una mica  divina del que va passant per l’escenari.  I sap també que una peça d’aquesta mena en té quelcom de bon regal per a la parella protagonista, sempre i quant aquesta es lliuri ben a gust al joc que li proposa el text. Quelcom que Rubén de Eguía i Raquel Ferri fan sense cap mena de dubtes, tant quant es tracta de marcar territori , com quan es tracta de mostrar - o fer veure que es mostren - les febleses dels seus personatges. Les seves sensualment potents interpretacions , omplen de vibracions sado maso el molt ben aprofitat espai escènic d’un Teatre Akadèmia que, amb la recentment inaugurada  nova disposició de grades semi circulars, presenta un caliu íntim encara més acollidor del que ja tenia abans. 

Venus, la deessa de l'amor. Agafa la seva armadura i baixa a la terra...ningú no la pot aturar, ni la mitologia grega, ni molt menys cap home. I Venus es Vanda, que baixa les escales d'un magatzem per fer un càsting: al davant té Thomas, un director insatisfet amb les actrius que ha vist, les troba incompetents (uff! no sé a qui pot recordar...). Doncs, com a home i com a director, Thomas ja ha begut oli, perquè Vanda està disposada a tot per què li donin el paper de l'obra, una obra on, per cert, ha de sotmetre sàdicament al seu partenaire...complagut, aquest, pel fet de ser sotmès.Per tant, a "La venus de les pells" hi ha teatre dins el teatre i s'entra en un joc de confusions: el que passa és el que estàn escenificant en el càsting (o sigui, l'obra que va escriure en la realitat Leopold von Sacher-Masoch), o allò que passa a l'escenari és real? Dintre d'aquest joc de confusions, de miralls, "La Venus de les pells" és fascinant, és irònica, és seductora, és morbosa, és sensual i et convida a connectar amb un tabú, el masoquisme (si és que encara es considera un tabú).I encara més fascinants són els actors: el sempre sòlid Rubén de Eguía (ara mateix vé de treballar amb Flotats a "El enfermo imaginario") i Raquel Ferri, una actriu valenciana que ens va enlluernar a "Angels a América", i que és una autèntic terratremol en escena. Amb ells dos, "La Venus de les pells" en surt encara més beneficiada

Guido Torlonia torna a un món elegant, amb un vestuari extret d'un armari líric però barrejades, també, amb peces comprades en un mercadet. Aquests són els contradtos d'una obra que aspira al lirisme i una estètica barroca al costat d'un estrany pragmatisme i d'una intriga que no es desvetlla fins al final.Vorejant per la perversió i atracció del sadomoassoqusime es pot veure un notable treball de metateatralitat, on Raquel Ferri i Rubén de Eguía ensenyen la diferència de com ressona una mateixa cita amb un to i intenció, o una altra. I com poden visualitzar quan estan dins de l'assaig i quan en la sessió de càsting amb un simple canvi d'actitud. Un exercici teatral que recorda prou al que Pere Riera va fer a Infàmia i que també deixa un rastre a Eva contra Eva, de Pau Miró (ara a partir de l'adaptació del film All about Eve, en comptes de partir de la noel·la Venus in fur de Leopold von Sacher-Masoch)La intriga de l'estranya aparició de Wanda i de com va traient material que, en un principi, ni se li demanava ni se li hav ia ofert per a un càsting manté la tensió dramàtica. Aquesta obra ja es va poder veure el 2013 amb Joel Joan i Meritxell Calvo al Goya (Venus in fur). Ara, ressona amb molta més contuindència la denúncia que s tracta d'un text masclista, d'una certa cossificació de la dona. I que ell hi juga també per a dominar el director/ galant que la persegueix.Torlonia, director artístic de l'Akadèmia torna amb una peça provocadorament voluptuosa, plena d'engnys i de segones lectures (amb moltes capes de lectura) que la fa atractiva i intrigant alhora. Pertanyen al tall d'Al galop i de Què va passar amb Bette Davis i Joan Crawford? La interpretació dels dos actors dóna consistència a l'ambigüitat (ique no a l'ambivalència, com provoca contínuament Wanda). Hi ha una diferència entre fer que una acció pugui llegir-se com a diferents significats en la voluntat d'amagar el veritable significat, despistant al dissortat, enfebrit i ambiciós director.