Venus, la deessa de l’amor. Agafa la seva armadura i baixa a la terra…ningú no la pot aturar, ni la mitologia grega, ni molt menys cap home. I Venus es Vanda, que baixa les escales d’un magatzem per fer un càsting: al davant té Thomas, un director insatisfet amb les actrius que ha vist, les troba incompetents (uff! no sé a qui pot recordar…). Doncs, com a home i com a director, Thomas ja ha begut oli, perquè Vanda està disposada a tot per què li donin el paper de l’obra, una obra on, per cert, ha de sotmetre sàdicament al seu partenaire…complagut, aquest, pel fet de ser sotmès.

Per tant, a “La venus de les pells” hi ha teatre dins el teatre i s’entra en un joc de confusions: el que passa és el que estàn escenificant en el càsting (o sigui, l’obra que va escriure en la realitat Leopold von Sacher-Masoch), o allò que passa a l’escenari és real?

Dintre d’aquest joc de confusions, de miralls, “La Venus de les pells” és fascinant, és irònica, és seductora, és morbosa, és sensual i et convida a connectar amb un tabú, el masoquisme (si és que encara es considera un tabú).

I encara més fascinants són els actors: el sempre sòlid Rubén de Eguía (ara mateix vé de treballar amb Flotats a “El enfermo imaginario”) i Raquel Ferri, una actriu valenciana que ens va enlluernar a “Angels a América”, i que és una autèntic terratremol en escena. Amb ells dos, “La Venus de les pells” en surt encara més beneficiada