Guido Torlonia torna a un món elegant, amb un vestuari extret d’un armari líric però barrejades, també, amb peces comprades en un mercadet. Aquests són els contradtos d’una obra que aspira al lirisme i una estètica barroca al costat d’un estrany pragmatisme i d’una intriga que no es desvetlla fins al final.

Vorejant per la perversió i atracció del sadomoassoqusime es pot veure un notable treball de metateatralitat, on Raquel Ferri i Rubén de Eguía ensenyen la diferència de com ressona una mateixa cita amb un to i intenció, o una altra. I com poden visualitzar quan estan dins de l’assaig i quan en la sessió de càsting amb un simple canvi d’actitud. Un exercici teatral que recorda prou al que Pere Riera va fer a Infàmia i que també deixa un rastre a Eva contra Eva, de Pau Miró (ara a partir de l’adaptació del film All about Eve, en comptes de partir de la noel·la Venus in fur de Leopold von Sacher-Masoch)

La intriga de l’estranya aparició de Wanda i de com va traient material que, en un principi, ni se li demanava ni se li hav ia ofert per a un càsting manté la tensió dramàtica. Aquesta obra ja es va poder veure el 2013 amb Joel Joan i Meritxell Calvo al Goya (Venus in fur). Ara, ressona amb molta més contuindència la denúncia que s tracta d’un text masclista, d’una certa cossificació de la dona. I que ell hi juga també per a dominar el director/ galant que la persegueix.

Torlonia, director artístic de l’Akadèmia torna amb una peça provocadorament voluptuosa, plena d’engnys i de segones lectures (amb moltes capes de lectura) que la fa atractiva i intrigant alhora. Pertanyen al tall d’Al galop i de Què va passar amb Bette Davis i Joan Crawford? La interpretació dels dos actors dóna consistència a l’ambigüitat (ique no a l’ambivalència, com provoca contínuament Wanda). Hi ha una diferència entre fer que una acció pugui llegir-se com a diferents significats en la voluntat d’amagar el veritable significat, despistant al dissortat, enfebrit i ambiciós director.