D’uns anys ençà, el Teatre Nacional de Catalunya està immers
en una grisor que obeeix en gran mesura a les retallades però també a una
direcció artística poc encertada i a una gestió que no aconsegueix treure’s els
anys del damunt per fer brillar el que hauria de ser la punta de llança de l’escena
catalana. I muntatge rere muntatge, amb comptades excepcions,
aquesta etapa obscura sembla fer-se més profunda i, en conseqüència, més difícil
de superar. La senyora Florentina i el seu amor Homer n’és un nou exemple, per
no dir un exponent.

I admeto la paradoxa, perquè, a primer cop d’ull, el
muntatge és ben posadet, amb alguns moments quicos, certament, però molt correcte
en línies generals. Bo, fins i tot, si voleu. Una història d’amor i
alliberament femení ambientada a la Barcelona dels anys 20 i protagonitzada per
Florentina, una dona sola i propietària que després d’anys de mantenir una
relació secreta amb Homer, un botiguer de ciris i estampes, decideix agafar les
regnes de la seva vida. Un retrat molt ben dibuixat per Rodoreda que Sergi Belbel,
com a director, ha mantingut immaculat, de forma que és l’autora, principalment,
la que s’emporta els aplaudiments finals –entusiastes, tot s’ha de dir- dels
espectadors.

La qüestió és, però, si realment cal un Teatre Nacional per fer
un producte de tals característiques. La resposta només pot ser afirmativa, i
encara amb pinces, si del que es tracta és de garantir la pervivència escènica
de Mercè Rodoreda. Més enllà d’això, res. Aquesta Senyora Florentina no aporta res que, amb franquesa, no es pugui
trobar al circuït teatral privat, a l’off o fins i tot –m’arrisco— a l’àmbit no
professional.

I, reitero, tot plegat és una paradoxa perquè al muntatge no
hi ha res que faci tirar enrere més enllà de la constatació gairebé constant
que el que s’està veient es pot trobar amb una qualitat equivalent, i admeteu-me
l’exageració, a l’Ateneu del poble. Mercè Sampietro ofereix el que se n’espera,
com ho fan Teresa Urroz, Carme Callol i Toni Sevilla. Només Margarida
Minguillón eleva la mitjana i únicament Elisabeth Casanovas sorprèn de veritat
gràcies a una gran interpretació que, per la via orgànica, aprofita molt bé el
personatge més estimat per l’autora.

Per la resta, tot en ordre: una escenografia (Max Glaenzel)
efectiva, una il·luminació (Kiko Planas) neutra i neutral i un bon vestuari
(Mercè Palona), tot plegat sota la batuta d’un Belbel que no va més enllà de
servir el text a un nivell bàsic afegint-hi, això sí, el seu tradicional efecte
final, en aquesta ocasió amb molt poc pressupost.

I, amb tot, al Nacional se li ha d’exigir més. A La senyora Florentina i el seu amor Homer
no hi ha risc, no hi ha cap aposta per transcendir la peça ni per explotar l’esperit
amb el que Rodoreda la va escriure. I aquesta nul·la voluntat disruptiva no fa
per un Nacional fins i tot si l’objectiu és, només, inscriure el nom de l’autora
en la trajectòria de la institució. El mateix s’aconseguiria, fins i tot més
efectivament, amb un muntatge de teatre nacional de debò. De moment, només
tenim una proposta normal i corrent massa homologable a una mitjana que un
complex com el de Glòries està obligat a ultrapassar.